marginàlies

La pell, amb els anys, cansada, s’abandona, s’abandona, i qualsevol frec semblant a una carícia l’esgarrinxa i el més lleu contacte parent d’un bes, la colpeja, diu l’àvia al renet, que té a la falda sota la mirada atenta de sa neta, la mare de la criatura, que tem que una revinclada del menut comprometi la força minsa de la vella. Desmemoriada, segueix dient a la neta, la pell pren gust a no fer res, a témer l’aigua, a evitar l’aire, a barallar-se amb la roba i a fer de l’oblit la sang aigualida que s’afanya perquè no es desfaci i deixi despullada la carn, que no vol ser mostrada. Tant de bo s’apergaminàs, la pell, diu l’àvia cridant l’exaltació,  per poder-hi escriure tot allò que no dic perquè la veu s’entrebanca i a voltes diu allò que no vull i calla el que em cal dir. Morir-me escrita amb les paraules que més diuen de mi, quina delícia, estimada meva!