marginàlies

Enguany, la monja l’ha trobat encès, a l’estiu; no se sap del cert quin altre sant o santa -o diable o diablessa- ha estat, ni si ho ha fet per juguera, gelosia o venjança. El cert és que la dita que diu que “sa monja l’encén i es frare l’apaga”, en referència a Santa Margalida, avui, i a sant Bernat, dia 20 d’agost, enguany no s’ha complert amb rigor.

I tanmateix, per comprondre aquest adagi no va caldre rompre cap os de ningú ni sucar cap cervellera, perquè el temps que descriu correspon als trenta dies més rigorosos de l’estiu, quan la calor fa el pic més alt. Per això, em deia un home de la terra i que de la terra viu, que no cal estar tan pendents dels meteoròlegs i les seves onades, onetes i onasses de calor; que de sempre, des que el món és món i l’aigua, aigua, per aquests dies, abans i després de “sa monja” i “es frare”, han fet dies feixucs, de sol rebent i ressol ofegador. Que quan cau tan emplomat, el sol, allò que cal és fugir-ne i aquietar-se com més millor su-ran un càntir.

Més raó que un sant, i mai més ben dit. O santa, tant és si si un o altra són reals o no, que la santedat no vé d’aquí, diuen. Sense anar més lluny, avui, com dic, se celebra santa Margalida d’Antiòquia, la historicitat de qual és un misteri tot i que és venerada com a santa per totes les cofessions cristianes. Morí degollada, segons la tradició, tal dia com avui als 15 anys. Vida breu, per tant, però carregada d’infortunis i persecussions per raó de fe. Conta la tradició que va ser devorada per un drac i amb una creu que duia en el moment de ser engolida, obrí el ventre de la bèstia i se salvà. No és estrany que en certs indrets la invoquessin les embarassades per tenir un bon part.