marginàlies

Si el 2024 i els que el viuran -de prop o de lluny- ens deixen viure, ja serà molt. Tanmateix els bons desitjos no són cosa d’una nit de porquejar menjant, petards, campanades reals o digitals, drons dibuixant balenes, presentadores amb vestits mínims, suc a rompre, dotze grans de raïm, confeti, espanta-sogres i soroll fet passar per alegria gairebé desbordant.

La nit de cap d’any, certament, és mala de passar pels malsofrits, esquius, adusts i altra fauna aspriva que, malgrat tot, s’esforcen per no desentonar -a mal viatge, mantes noves- i procuren distreure l’enuig, que tanmateix no és gens agressiu ni conflictiu, amb qualsevol bajanada que escapa als jolius servadors d’avesos que tenen dos dies fets entrar amb calçador com si fossin tradicions mil·lenàries.

I ja som al primer dia de l’any nou, ressacosos els serfs de la bauxa i conformats els taciturns; els primers confiant el retorn a la normalitat de cap a l’ibuprofè i els segons entretenint-se amb el sobrevalorat concert de l’any nou de la Filharmònica de Vina, pagat per la marca de rellotges Rolex, que enguany dirigeix Christian Thiedermann. Per als responsables d’aquesta orquestra es veu que no hi ha cap dona capaç de dirigir aquest espectacle, el concert més conegut del món, segons sembla. Per cert, el percentatge de dones d’aquesta orquestra també és mínim. A veure si el 2024 augmenten considerablement el nombre i el 2025 dirigeix l’esdeveniment rellotger de luxe una dona; com a bon taciturn, ho dubt.