marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

5 de febrer de 2017
0 comentaris

EL VENT QUE NO ÉS METÀFORA

Sobre la línia de fons de la badia, quatre dits de claror somorta. Quatre dits de front al dia que declina. Són les cinc del capvespre i callen les abelles i les flors d’ametller que comencen a emblanquinar certs paratges. Sobre la faixa de llum, una catifa de núvols que planxa amb plom un bon domini de cel. El vent no fa forat en aquesta placa nuvolosa compacta que es mou lentament, gairebé imperceptiblement. L’aire amb saladina descambuixa un fasser i hom constata que és un privilegi contemplar la dansa des de certa altura. La gavina desafia el vent. Per un moment, davant tanta perícia i esveltesa, t’oblides de la seva vulgaritat a l’hora de nodrir-se. Visitar els abocadors de fem i altres basses putrefactes diu poc a favor del seu atractiu. Versaires de poca alçada han cantat les seves gràcies. Acumulam massa aire i ara massa vent en molt poc temps. Els teulats no poden pus: van ressentit, amb tanta matadura de temps destrempat, i del ressentiment en neixen mosteles i padrastres. En canvi les monges preparen vespres com si els carrers que volten el convent encara anassin plens de capellans i les misses es diguessin en llatí. La mar s’ho mira tot amb parsimònia, que per això té anys i coneixement. El neguit de l’aire l’escarrufa, això sí, i li aixeca els pèls dels braços. En poc temps, el panorama dels mirador estant es va enrogint. Cel rogent, pluja o vent. Una cosa i altra, és clar, que darrerament els excessos actuen amb una impunitat esfereïdora.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.