Ahir, dissabte, 8 de novembre, en el Centre de Dia d’Esporles va tenir lloc la presentació pública de la delegació de l’Obra Cultural Balear d’aquest municipi. A l’acte hi comparegueren més de cent persones, mostra inequívoca que la gent esporlerina està disposada a fer pinya i a fer clam a favor del nostre petit –i
Va ser la germana, qui el trobà penjat. Darrerament callava més del compte i, sense més ni pus la mirada se li extraviava. I escrivia tot lo dia. Des que s’aixecava fins que es colgava. I dormia poc, a penes unes hores i inquietament. En aixecar-se, tot d’una el bloc i el bolígraf, i a
Els qui encara es rebenten barbs i també els qui fins fa no-res eren addictes al clearasil, cal que sàpiguen que “kumbayà” és una cançó popularitzada, entre d’altres, per Joan Báez, cantant de música folk nord-americana –nascuda el 1941- i activista incansable per als drets civils, considerada una de les màximes representants de la cançó
Bo: Barack Hussein Obama Jr. ja és el president de la nació més poderosa del món mundial, segons diuen qui d’això entenen. I? És el primer negre que aconsegueix arribar tan amunt. Extraordinari. I? Tanmateix n’hi ha que matisen la seva negror emfasitzant que és mulat i aprofiten la circumstància per lloar el mestissatge. I?
L’organització sindical CEMSATSE, que agrupa el “Sindicato Médico” i el “Sindicato de Enfermería” ha convocat una concentració per dia 6 d’aquest mes davant el Consolat de Mar, seu de la presidència del Govern de les Illes Balears, per manifestar el seu rebuig a l’esborrany de decret que vol regular “l’exigència de coneixements de llengua catalana
Oliveró, li diuen. Dels cinquanta-vuit anys que va fer fa un mes i poc, en deu fer prop de trenta que és hoste dels marges i serf de la intempèrie. El suc el té ben pres. Ja no recorda les desintoxicacions que ha complert. Diu que s’hi esforça, però quan li pega la beguera no
Hom plora la derrota de la veu estès a la rosseguera que serveix de catifa als sediments del fracàs. El silenci del bosc aclapara, com ho fa el vol mercenari dels papamosques i l’aire que prenen els durbecs per poder trencar els ous de serps i ases. I esborrona l’absència de guants de boxa per
L’any passat es complí el seixantè aniversari de la mort de Miquel Ferrà, un dels més grans intel·lectuals que ha donat Mallorca i que injustament no ha tingut el reconeixement que es mereix. Per pal·liar ni que fos en petit comitè l’innnoble silenci que l’orla, l’Obra Cultural Balear demanà al filòsof Francesc Lladó i Rotger,
En el marc del cicle de conferències “La cohesió social. Projecte de tothom”, organitzat per l’Obra Cultural Balear, anit, Isidor Marí dissertà sobre “Per què polítiques interculturals a les Balears”. Coneixedor profund de tot allò que envolta les relacions entre cultures, el doctor Marí recordà que, en els darrers tres anys, el nostre arxipèlag ha
I el vianant, enfrontat al rost que no deixa i que exigeix fatiga, es demana si per alliberar càrrega i fer més falagueres les passes convé rebaixar la intensitat dels desigs. Una pensada afeblida, aquesta, que ben aviat s’encén i s’esvaeix perquè com més costosament es fa amunt, més clarament s’adona que cal apujar la
Ajagut i desvetllat al llit quan encara havien de tocar les quatre del matí recordava el pedacer de la seva infantesa. Li deien així, al poble, tot i que cridàs pels quatre cantons: “Aram, giny, coure, ferro vell, tot es compra!”. El recordava fosc de pell i gras, amb ulleres fumades i bigotet. No ho
i just en el moment que la levitat del temps perdia el rellotge i els espais es descolorien. S’ha acomiadat amb la seva veu plena de seny; amb la seva veu completa, acabada, que en lloc d’imposar per la seva gravetat, t’enreda, t’embadaleix amb el seu perpetu encadenament d’històries. Té un mirar absolut, mon pare,
Qui diu que no seria convenient esqueixar tots els versos que ens han ensucrat la rebel·lia i omplir de grafits obscens els excusats de casa? Qui i per quin motiu se’m pot impedir que xerri cridant fins a perdre l’alè, que obri tants corredors de la mort com enemics intueixo i se’m declaren, que demani
En el bar dels costums i de les confidències, en una taula mig escondida, ell parlava i ella gargotejava en un tovalló de paper amb la mirada dins la bitlletera, ben estàlvia, i el desig en l’esquena del fuster jove, que feia un cafè amb l’al·lota, una alemanya eixerida que s’expressava amb un català de
El Cor de la Fundació Teatre Principal, de Palma, celebra enguany els seus vint-i-cinc anys. I com a primer acte de celebració, anit, en aquest teatre, a les 20,30 h i amb l’entrada lliure, tornaran a interpretar la cantata “Rua Fosca”, poema de Jaume Santandreu musicat per Miquel Brunet, que estrenaren exitosament dia 6 de