marginàlies

Ni les tintoreres, deixam morir a les cales, com si la mar no fos tota seva i no poguessin finir on volguessin. Com si en tocar l’estiu i per no espantar ni destorbar els ociosos d’aquí i d’allà haguéssim de buidar la mar de peixos i altres cnidaris. Això sí, els iots poden fer malbé tota la posidònia que vulguin, al cap i a la fi, diuen amb desdeny i arrogància els estúpids presumptuosos, no és més que una vulgar alga per molt que alguns li diguin dels vidriers. No volen entendre que és una planta que pot viure una eternitat, pot pesar més de sis tones i pot fer fins a quinze quilòmetres de llargària.

I mentrestant, el Borbó i la seva dona, en terra ferma, lluny de tintoreres i grumers, a cal rei que no és ca seva, es deixen besar la mà pels llepaires que mai no abandonen el rastre de l’estufera. Cert que enguany n’hi han faltat uns quants, i anys passats també, i cal agrair-ho. Tanmateix, a fora, els violents que volen el rei Borbó i la mà de ferro d’on prové han escridassat i insultat els treballadors d’IB3 que cobrien la recepció. Els constitucionalment espanyols són així de violents i d’intransigents.

Tanmateix, més que la tintorera i el Borbó qui més m’ha inquietat avui quan ho he sabut ha estat el sense sostre que ha mort al carrer Berlín de Barcelona per un cop de calor. Avui dematí mateix parlàvem amb companyes que treballen en la marginàlia nostra que en aquests dies de calor severa també s’haurien d’activar plans d’emergència per als que viuen al carrer, com ho feim en dies de fred intens. Enlloc d’atendre’ls de nit, atendre’ls de dia, naturalment.

No en sabem el nom, del mort a Barcelona. Ni el sabrem.