marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

10 de juliol de 2014
0 comentaris

INMATUYALATKET PARLÀ PEL SEU POBLE

Fa desset anys, l’editor J.J. de Olañeta editava el discurs (magníficament traduït per Neus Canyelles) que el Cabdill Joseph, o Inmatuyalatket (Tro que ressona a les muntanyes) en la seva parla, pronuncià a Washington el 14 de gener de 1879 en defensa del seu poble, la banda Wallamwatkin dels Chutepalu que els francesos rebatejaren com a “nez percé”, poc més d’un any després del lliurament de les armes.

Un discurs dolgut, consirós però savi, entercament digne, d’una bellesa expressiva aclaparadora i d’una claror de vida que encega. M’he torbat desset anys a mastegar aquesta lliçó magistral d’honorabilitat,però ha volgut la pena retrobar-lo ara, que plou plom sobre les illes i els llots que arrosseguen les rieres dels nostres Països volen fer malbé les nostres terres fèrtils.
     No em puc estar de transcriure un grapat de passatges del discurs:

     “Però aviat s’adonaren que els blancs s’enriquien molt de pressa i que ambicionaven tot allò que tenien els indis. El meu pare va ser el primer que va veure les intencions dels blancs i advertí la seva gent perquè anessin amb compte en els tractes amb ells. No es refiava dels homes desitjosos de fer diners”.
     “Nosaltres no teníem amics que poguessin defensar la nostra causa en els tribunals. Crec que alguns blancs de Wallowa feien aquestes coses per provocar una guerra. Sabien que no érem prou forts per lluitar amb ells”.

     “Si la terra va ser nostra algun cop, encara ho és, perquè no l’hem venuda mai”.

     “Nosaltres érem com el cérvol; ells eren com l’ós bru”.

     “Jo no crec que el Gran Esperit concedeixi a uns homes el dret de dins a uns altres el que han de fer”.

     No admeto que ell [el general Howard] tingués dret a ordenar-me deixar Wallowa en cap moment. Nego que el meu pare o jo haguem venut mai aquesta terra. Encara és nostra. Tal vegada no torni a ser mai la nostra llar, però el meu pare hi reposa i l’estimo com a la meva mare. Allí vaig deixar l’esperança d’evitar el vessament de sang”.

     “Un home que no estima la tomba del seu pare és pitjor que un animal salvatge”.

     “Les bones paraules no em tornaran els meus fills. Les bones paraules no compleixen la promesa del vostre cap guerrer, en general Miles. Les bones paraules no donen salut al meu poble ni impedeixin que la meva gent es continuï morint. Les bones paraules no donen al meu poble un lloc on pugui viure en pau i tenir cura de si mateix”.

     “Estic cansat de les paraules que es queden en no-res”.

     “Esperar que un home que ha nascut lliure estigui content quan el confinen i li neguen la llibertat d’anar on vulgui seria com esperar que el corrent dels rius fluís cap amunt”.
“Permeteu-me que sigui un home lliure: lliure per a viatjar, lliure per a aturar-me, lliure per a treballar, lliure per a comerciar allà on jo vulgui, lliure per a elegir els meus propis mestres,  lliure per a seguir la religió dels meus pares, lliure per a pensar i parlar i actuar per mi mateix. I obeiré les lleis o acceptaré el càstig”.

LA POR NO ATURA LA RELLA
03.12.2013 | 1.10
PEDRA, PAPER, TISORA
29.07.2009 | 1.23

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.