marginàlies

Els poemes es despengen dels somnis
i ella empara els mots amb la boca oberta
i la saliva als llavis per ser mar.
El sol s’entreté en sa pell que s’estén
a l’aire que teixeix l’home tranquil
que l’observa amb la calma de qui prega
poder viure sense atendre les hores.
Qui habita en els marges de les desfetes
arma la nau de les insensateses
que posa rumb a l’illa de paper
on l’alenada escriu a l’espinada
del temps que vol ser pedra per no córrer.