marginàlies

Veure com les criatures descobreixen les lletres i tot el món que concentren és un plaer que ningú no s’hauria de perdre. No perdre’t com lliguen signes i sons, i com descobreixen que  les paraules es traslladen a grafies, a lletres, i que les seqüències ordenades de paraules escrites et poden menar a llocs insospitats on passen coses mai vistes. La manera com aprenem a llegir i a escriure i l’impacte de les conseqüències –totes extraordinàries- que comporta, ho hauríem de recordar sempre amb tota mena de detalls fins al darrer sospir.

Mentre esperava que els meus preceptors sortissin d’escola pensava en aquests detalls que per ventura no són tan transcendents com crec. Al capdavall, però, qui fixa i determina les transcendències som nosaltres mateixos i d’elles no n’hem de passar comptes amb ningú. Com sigui, m’agrada com els meus preceptors van descobrint el valor de les paraules i de les lletres, la vida tan plena dels llibres i les infinites pistes d’enlairament que projecten.

I entretenint-me amb l’escriptura se m’ha aparegut la lletra de metge, aquella forma tan críptica d’escriure una recepta quan l’electrònica no havia entrat encara en les consultes dels doctors en medicina. Exagerant, en molts casos no escrivien, els metges, més aviat feien el perfil del que creien que significava cada medicament i confiaven que els apotecaris deduïssin allò que volien prescriure. Semblava que, com més il·legible feies la recepta, més bon facultatiu eres.

Ves per on, l’electrònica ha acabat amb una marca, amb una distinció que, en el fons, no era més que un signe –innocu però molt efectiu- de poder.