marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

4 de febrer de 2018
0 comentaris

AQUESTA COSA QUE TIRA A BOIRA

Hom s’adona que el temps, la vida, o cosa semblant té quelcom d’incomprensible o d’inabordable per la raó, quan te trobes amb una persona que fa trenta anys que no veus i basta una mirada per refer tots els lligams. Així, potser sí que té quelcom de bo, d’atractiu, fins i tot de fascinant aquesta cosa que tira a boira i s’assembla a la vida i al temps que la marceix o la renova mai no si sap si a les bones o a les males.

A voltes sembla que tingui fogots, l’existència, sí; erupcions d’extrema tendresa en veure una parella de norantins que mantenen fèrriament la mirada sense necessitat de dir res: els anys els han ensenyat que les paraules poden no dir-se i fer el seu efecte. I que si mantenen encaliuat el tacte de la mirada veuran escrit en la pell tot allò que s’han dit i els queda per dir. La memòria ranqueja però la tendresa supleix amb escreix tots els buits amb l’eco de la perplexitat. A voltes, sí, l’existència que alena escapa a tota comprensió que no passi inexorablement per la sensitivitat.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.