marginàlies

Anit, a Can Alcover, l’OCB també homenatjà i s’acomiadà de Muriel Casals. Paraules i música; emoció i coratge. Entre les persones que assistiren a l’acte, Maria Antònia Oliver, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2016. Després del parlament, el Cant dels Ocells interpretat al violoncel per Joan Fiol Dols, de només tretze anys però ben madurs. Ve’t aquí les paraules:

PARLAMENT DE L’ACTE CÍVIC D’HOMENATGE I COMIAT A MURIEL CASALS
Can Alcover, 18 de febrer de 2016

Benvinguts a Can Alcover i moltes gràcies per voler ser aquí i participar en aquest acte d’homenatge i comiat a Muriel Casals, expresidenta d’Òmnium i diputada del Parlament de Catalunya, justament el dia en què commemoram el 25è aniversari de la mort de Francesc de B. Moll, impulsor de l’Obra Cultural Balear.
Abans de res, però, vull agrair a l’editor Lleonard Muntaner i a Miquel Àngel Maria, autor de ‘Els cors de pedra’, que hagin volgut ajornar uns minuts la presentació d’aquesta novel·la per poder fer coincidir aquesta trobada nostra amb la que Òmnium Cultural i altres entitats estan duent a terme, ara mateix, al passeig dels Til·lers del Parc de la Ciutadella, a Barcelona. Així, el reconeixement al compromís en ferm de Muriel Casals per la llengua i la cultura catalanes, i per extensió pels nostres Països, es manifesta amb l’amplitud que cal i ella es mereix.
Muriel vivia l’Obra Cultural com un espai més dels seus interessos i seguia ben de prop el camí -en certs moments autèntic calvari- que feia el català a l’arxipèlag.
Els forts vincles que ens unien tenen data d’inici: el 5 de juny de 2010. Muriel havia estat elegida presidenta d’Òmnium el 20 de març d’aquest mateix any i aquest dia, en el jardí d’aquest casal, la Federació Llull va retre homenatge al seu predecessor en el càrrec, Jordi Porta. D’aquest espai alcoverià que el meravellava en va sortir fent el propòsit de refermar complicitats i sensibilitats entre les entitats que ella i jo representàvem i entre els nostres respectius territoris.
Dos anys més tard, el 10 de juny de 2012, entrats en forta recessió lingüística; en els anys més obscurs de la nostra història recent, volgué ser present a la trobada de socis de l’Obra Cultural, a Lluc, en la que celebràrem el cinquantenari de l’entitat. Allí va poder sentir i calibrar la força de la nostra gent, el tremp de la nostra parla i la voluntat agermanada de no abandonar-la mai. I nosaltres, sentírem el seu alè i coratge, una força que mai no ens ha abandonat.
Finalment, i per exemplificar l’estima que sentia per les illes i per l’Obra Cultural, Muriel Casals també va voler ser present a la manifestació dels cent mil, la del 29 de setembre de 2013, la de la dignitat, la del poble en revolta que diu prou al greuge i a l’abús, i que va viure amb la camiseta verda posada amb una emoció a moments incontenible.
I de la mateixa manera que ella va venir a fer-nos costat quan més ho necessitàvem, Muriel Casals també va voler que l’Obra Cultural, en representació dels illencs, participàs en les grans mobilitzacions del Principat des de la capçalera, compartint portada amb les entitats ciutadanes principatines que les organitzen, un honor que esdevé privilegi personal i col·lectiu.
Volia que hi fóssim en primera línia, que compartíssim amb ella calfreds i commocions, perquè estava convençuda que el procés emancipatiu iniciat al Principat és, també, el camí d’alliberament de la llengua i la cultura catalanes, de tota la catalanoparla, en definitiva.
Muriel Casals gaudia del contacte humà, de parlar amb tothom, de conèixer parers i, sobretot, d’escoltar, la facultat -a voltes desdenyada- que permet estendre diàlegs, enginyar ponts i també fonamentar conviccions. Creia fermament en les persones i en la tendresa com a força revoltadora que permet la dignificació personal i col·lectiva. Per això va ser, és i serà per sempre més un referent per als qui estimam la llibertat i la nostra terra; això és, volem estimar la nostra terra en llibertat, en justícia i en dignitat.
En el Concert per la Llibertat celebrat al Camp Nou el 19 de juny de 2013, Muriel Casals va dir que no érem allà per cercar cap somni perquè “nosaltres som el somni”.
Fem-li cas, doncs. Siguem de bon veres aquest somni; siguem capaços d’encomanar, com ella, afecte, il·lusió, generositat i coratge, la ruta que va seguir per atansar-se als altres, al poble i a la llibertat.
Gràcies infinites, Muriel. A la teva pau encomanam el nostre esperit de lluita.