marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
16 de desembre de 2013
0 comentaris
GERMANS FINS QUE CONEIXEN LES TALLADES
Ha mort Joan Fontaine. Tenia 96 anys i deixa viva, encara, (97 anys), sa germana Olivia de Havilland, amb qui, diuen les cròniques, no es parlen –o parlaven- des del 1974. L’he sentida, a Joan, dient que Olivia era una lleona i ella una tigressa –o a la inversa, tant se val-, dues bèsties condemnades a no entendre’s i amb prou elements per intimidar de debò.
Determina el refranyer que tots els germans ho són fins que coneixen les tallades, gràfica manera de dir que la germanor cessa quan la competició es manifesta. Difícil contradir-ho.
En poc temps han mort tres astres d’un firmament cinematogràfic que comença a tenir més records que no presències; més mites, per tant, que no elements que glateixen. Dia 10 moria Eleanor Parker, ahir mateix Peter O’Toole i ara Joan Fontaine, tres intèrprets recordats per pel·lícules concretes i no per la consistència de la seva filmografia, probablement perquè no interessà al poder absolut del cel·luloide. “L’home del braç d’or”, d’Otto Preminger; “Lawrence d’Aràbia”, de David Lean, i “Rebecca”, d’Alfred Hitchcock, potser siguin la millor herència d’Eleanor, Peter i Joan respectivament.
Dels tres, de qui en guard un record més viu és de l’espant de Joan Fontaine a “Rebecca”. Veure-la enfrontada a Mrs. Danvers, interpretada per una actriu que ha passat sense deixar gaire petja, Judith Anderson, en el casalot de Manderley, segueix posant-me els pèls de punta. Fruírem d’aquestes pel·lícules i del seus intèrprets; ser com ells, vestir com ells, besar com ells. De fet, el nom de la pel·lícula de Hitchcock passà a designar el tipus de peça de vestir que portava Joan Fontaine. Ara ja no podem recórrer al cel del cine: la porqueria televisiva ha arraconat definitivament actrius i actors i els i les substitueix per personatges d’intel·ligència tova que venen a barrisc tant les seves addicions com les suposades rehabilitacions. Deplorable.
En poc temps han mort tres astres d’un firmament cinematogràfic que comença a tenir més records que no presències; més mites, per tant, que no elements que glateixen. Dia 10 moria Eleanor Parker, ahir mateix Peter O’Toole i ara Joan Fontaine, tres intèrprets recordats per pel·lícules concretes i no per la consistència de la seva filmografia, probablement perquè no interessà al poder absolut del cel·luloide. “L’home del braç d’or”, d’Otto Preminger; “Lawrence d’Aràbia”, de David Lean, i “Rebecca”, d’Alfred Hitchcock, potser siguin la millor herència d’Eleanor, Peter i Joan respectivament.
Dels tres, de qui en guard un record més viu és de l’espant de Joan Fontaine a “Rebecca”. Veure-la enfrontada a Mrs. Danvers, interpretada per una actriu que ha passat sense deixar gaire petja, Judith Anderson, en el casalot de Manderley, segueix posant-me els pèls de punta. Fruírem d’aquestes pel·lícules i del seus intèrprets; ser com ells, vestir com ells, besar com ells. De fet, el nom de la pel·lícula de Hitchcock passà a designar el tipus de peça de vestir que portava Joan Fontaine. Ara ja no podem recórrer al cel del cine: la porqueria televisiva ha arraconat definitivament actrius i actors i els i les substitueix per personatges d’intel·ligència tova que venen a barrisc tant les seves addicions com les suposades rehabilitacions. Deplorable.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!