marginàlies

“La pregària –si no és un dormitiu, un opiaci- desvetlla preguntes, suggereix respostes, subverteix pors, reforça resistències i força reflexions personals i comunitàries i transformacions compromeses amb el bé comú”.

Aquesta sentència de Bartomeu Bennàssar (Felanitx, 1937) forma part de la presentació del seu llibre “Els salms d’ahir per a gent d’avui. Pregària, patrimoni de la humanitat”, editat per Lleonard Muntaner el setembre de l’any passat a la seva col·lecció Amidar.

Convocar a la pregària, com fa Bennàssar, i fer-ho extensivament, no sols als creients, és un atreviment amb tota regla, sens dubte, però una temeritat necessària, hom diria que imprescindible, en un món col·lapsat en molts caires, immergit de ple en emergències, des de la climàtica a l’econòmica tot passant per la mediambiental i, sobretot, la social.

Bartomeu Bennàssar, mai no ha perdut el batec del temps i per això viu permanentment en un “aggiornamento” que l’apropa amb tot rigor i valentia al profetisme. Això fa que s’hagin de prendre en consideració les seves reflexions o les seves propostes analítiques al voltant sempre de la justícia i de la solidaritat.

Ara, pren els Salms i els actualitza a la bennassariana manera convençut que “el degoteig constant de la repetida pregària sàlmica pot fer forat en la pedra més dura del materialisme, del nihilisme, de l’immobilisme, de l’elitisme i del descompromís”. I amb la certesa, també, que “els Salms, oberts a la finestra del carrer i a la claraboia del Misteri, poden considerar-se pregària de tots els humans a la recerca, amb totes els criatures, de ser i de fer-nos germans”.

Una gosadia, aquests salms actualitzats, sí, però que esberlen la indiferència: “No som ciutadans, vivim degradats a consumidors”. Uns salms bennassarians que, des de la creença o la descreença, s’han d’atendre amb tota tensió –i atenció- perquè no fan més que lluitar per una societat entercament humana i, per això, justa, i compartida, es vol dir solidària.