marginàlies

Els ports, les rades i les cales són parèntesis dins la mar. En aquestes mans en conca que demanen ser assaciades, l’aigua flueix amb generositat i reflueix amb més juguera que no polissonada. L’olor d’aquesta mar en repòs, l’aire salat, el seu temps més marí que no terral convida a refilar la pensa, a netejar a fons els alambins dels raonaments. Ni les rebaves del fuel que afeixuguen l’onatge ni els bots agrupats per castes, com en terra, entorpeixen el filat. Cert que és probable que en topar-te amb un iot presumptuós se t’escapi qualque punt rebel i en fregar una nau feinera cloguis punys i barres. Però l’escapada de les cavil·lacions no deixa, ans al contrari: planta la cara envermellida per l’agost i la ira a la maldat, a la maledicència més extrema, la que fa la cort a l’extermini. És la línia de naus callades
rasant-se bords amb estribords la que et dibuixa en el cel de l’ànsia la constel·lació de la dolentia, de la monstruositat. Existeix la bestialitat, et confirma el balanceig dels pals talment dits índexs d’infants petits. És ben present la força implacable de la malignitat, que res té a veure amb cap desordre psíquic. I tractar-la és un misteri. Si lluitar per l’evidència i contra la curtor amb la raó, la dretura de tot ordre i la sensibilitat és com voler aixecar el vol batent els braços, fer front als infamants és com provocar un tsunami amb les mans tot esperant que només desballesti els iots dels vanitosos i infatuats. I al peu d’un norai una de les sentències del savi felanitxer Miquel Bauçà (http://www.escriptors.cat/autors/baucam/