marginàlies

La intrepidesa és un dels trets que comparteixen els meus dos preceptors. Calculen prou bé a què s’acaren i un cop han engegat el camí per superar l’obstacle o l’entrebanc, mai no reculen ni perden el somriure. Així sempre se’n surten. El preceptor menor, a punt de fer els dos anys i tenint d’exemple el preceptor major, té l’audàcia més descarada, si va a dir ver.

Veient-los fer-se seus, amb qualque ajut menut en el cas del més petit, els jocs del parc la sang s’altera, literalment. Veient-los et demanes si el coratge dels adults en els seus distints graus és enter, sense clivelles; si no la tenim contaminada, a la gosadia. Sobretot quan deim amb la boca ben plena que lluitam pel seu futur, pel futur de fills i néts i renéts.

La revolta principatina –per molt que no la tractem així, ho és- es fa perquè els futurs dels que ens venen darrere siguin més adrets i amb tots els drets nets i, per això, més lliure. L’únic estímul que permet mantenir el pols, certament. No obstant, ¿hem desplegat tot l’atreviment noviolent possible  per esvair la boira que sempre es posa a dos pams del nostre nas? Si mir de prim compte els meus preceptors fa la sensació que no, que ens queda molt de valor per desplegar.

Despleguem-lo, doncs. Per ells, per la intrepidesa que ens freguen pels morros els més tendres de la colla.