marginàlies

Trencant l’alba, la granja de Can Gazà és tot fressa. Es prepara el menjar del bestiar i l’aviram, i res ni ningú no pot distreure l’hora sagrada d’aquesta mena de santuari o d’oasi ningú sap ben bé de què, però amb les traces imprecises de la vida més mera i per això més viva.

Els qui preparen i donen el menjar a l’aviram i a les ovelles, per un instant, deixen de ser qui són per ser el déu proveïdor del mannà, qui assegura la vida a qui la perpetuarà. Tracten els animals en veu baixa i monosil·làbicament. Comunicació estricta a través sons, sense paraules, i no per marcar diferències, precisament, ans al contrari: per fitar confiances.

Contemplant aquesta mena d’apoteosi del mimetisme, hom cau en el compte que cap dels residents no ha escollit Can Gazà per pair els seus infortunis i malastrugances. Hi han parat sense voler empesos per la fretura i per l’esgotament; pel desesper i per la inhabilitació absoluta.

Can Gazà, per això, no és ni el país escollit, ni l’ashram per fer de la meditació font de benestar, ni l’ermita silent on santificar el treball, que tanmateix segueixen considerant una creu, un impost de vida abusiu. I no obstant, s’hi han fet un redol i el defensen aferrissadament amb les ungles i amb les dents. I és que la vida avicia fins i tot quan va de rota batuda.