marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

28 d'agost de 2012
0 comentaris

EL NOMBRE DE BALES QUE FAN BALLAR LA VIDA

On van a parar els cadàvers de les guineus i dels gladiols?, es demana en Bernat mirant en terra inquisidorament, com si en el trespol hi pogués trobar la resposta al seu eixelebrament. La cuidadora, tota amabilitat, el convida a prendre’s les píndoles matineres. No hi té res a dir, en Bernat, encara que no aixequi la vista.

-Coneixeu cap Agustí per donar-li els molts d’anys?, li demana l’assistenta.

-En Gostí Lladre, però no sé on localitzar-lo. Fa anys que no sé res d’ell, li contesta impertèrrit, la qual cosa fa dubtar la dona que està una bona estona a reaccionar i entendre la broma.

És propi d’en Bernat sortir amb un ciri trencat en qualsevol moment i responent a qui sigui. Na Sió, la cuidadora, hi està força avesada a les seves aparents excentricitats i fins i tot d’amagat del doctor Xamena, que considera que no convé donar-li més corda, li demana que li dediqui alguna de les seves frases

-Somriu i mata’m, com si fossis taranta, li digué ahir havent dinat i disposat a fer la becaina just darrera el finestral que dóna a la tramuntana. El besà al front, quan li ho hagué dit, però l’advertí que ni volia matar-lo ni inocular-li el tarantisme, per l’amor de Déu, que era l’home més bo, més amatent i més cortès de la residència.

-L’art, Sió, ha de ser una activitat innocent i alegre, quasi animal, li havia dit poc abans, després de fer-li el llit, sense entendre’l gens. És mal d’entendre, a vegades, allò que diu en Bernat. Ho diu el doctor Xamena, que hi té converses setciencioses i manta vegades fa cara d’esverat, el doctor, com si els adagis d’en Bernat el desconcertassin o que li obrissin interrogants que no sap resoldre.

Parlen fluixet, el doctor Xamena i en Bernat, com si el pacient fos el confessor i el metge el confessant. No s’entén allò que secretegen i na Sió bé que s’esforça per agafar qualque apotegma i entretenir la ronda de feina. L’altre dia estigué de sort i sentí com en Bernat deia al doctor:

-La vida, Ignasi, balla al ritme que li marquen les bales disparades pels sicaris de l’aritmètica.

Trobava la frase poc afortunada, na Sió. No era ningú per esmenar-li la plana, però, amb tots els respectes, no considerava gens bell combinar la vida amb bales i nombres. I semblava que al doctor Ignasi Xamena tampoc no li havia agradat gens la sentència perquè sortí de l’habitació d’en Bernat hom diria que consternat. Si d’habitud el doctor Xamena portava gravada la severitat a la cara, en haver sentit allò de les bales i de la vida anava encara més capficat.

-És un home resignat a la llangor, li havia dit en certa ocasió en Bernat, i havia afegit amb un somriure desconcertant:

-Ai, Sió, ja no queda ningú que entengui d’urbanitat i cortesia. I el pitjor de tot, que som massa respectuosos amb la corrupció. No ho trobes, Sió?

A vegades pensava que li prenia el pèl, que se’n reia d’ella; que era un presumit de l’hòstia, talment ho pensava, perquè havia fet de professor de filosofia i encara s’ho tenia molt cregut, que era docte. I el que no sap en Bernat, per ventura, és que molts dels seus alumnes, ho havia sentit a dir a la directora, se’n reien d’ell i li posaven aucells morts dins el calaix de la taula de mestre.

I tanmateix tenia un què, en Bernat. Més de vuitanta anys, pesat de cames, però amb un mirar tan amoixador!

-Que el desig t’obri les portes de la por; que l’esgarrifança et sembri d’inquietud l’esquena de la lascívia, li havia recitat en Bernat ja feia mesos, quan na Sió no estava per molts d’orgues per mor del seu home, que només pensava en ell i en la minva del seu raconet de doblers.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.