marginàlies

En entrar a una casa que no conec el primer que faig és mirar si hi ha llibres. És la mateixa reacció d’un claustrofòbic en lloc desconegut, que cerca anguniosament possibles sortides per si ha d’eixir vençut per l’ànsia.

Si n’hi ha, de llibres, m’aquiet i cedesc tota la confiança, o gairebé, a qui m’ha convidat. Si no en veig, de llibres, no faig cap lleig a l’amfitrió -m’ensenyaren a ser generosament educat des de petit- però not com es va fent molt gran una incomoditat esquerpa.

Avui he conegut una casa nova i els ulls, just obrir la porta, se n’han anat directes a una prestatgeria amb un centenar de llibres. La madona ha crescut entre aquests éssers extraordinaris i també els necessita per sentir-se a plaer amb ella i les seves inquietuds compartides.

I llegint els lloms amb el cap inclinat cap a l’esquerra -la majoria de llibres porten escrit el títol en el llom de baix cap a dalt- i de sobte m’he trobat amb Pasolini i la seva “Poesia in forma di rosa”. I clar, no he pogut passar de llis i he pres el llibre comprat a Roma per la madona. I a l’atzar l’he obert i m’ha comparegut el poema “Frammento epistolare, al ragazzo Codignola”.

I és clar que qui va donar, va donar, la resta una pietat eixuta. Per això em sent com a casa en aquest nou ca meva, que és ca n’Esperança.