marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
9 de juny de 2014
0 comentaris
EL TREN OBSCUR DE BILL AUGUST
Ahir horabaixa vaig anar a veure “El tren de nit a Lisboa”, del danès Bill August, i no em va impressionar com pensava. Hi vaig anar sense haver-ne llegit res i amb l’única referència escadussera i presa al vol d’alguna crònica televisiva del darrer festival de Canes.
Sols érem vuit espectadors –sis dones i dos homes- a la sala 3 dels Cinema Ciutat i així i tot encara va sonar un mòbil. Per cert, llarga vida a aquests cinemes; associau-vos-hi que val molt la pena.
Bo el detall inicial de Raimond Gregorius jugant a escacs contra ell mateix voltat de llibres i solitud agomboladora, i abans que soni el despertador. Segueix sent bona la seva consirosa i lenta caminada sota la pluja de Berna fins que es topa amb la jove de la gavardina vermella que es vol tirar a l’Aare i ell ho impedeix amb reflexos i traça de professor rar i solitari.
Deixa de ser correcte, però, tot allò que segueix a la remullada de la parella fins que el professor Gregorius acaba a Lisboa havent llegit “L’orfebre –no seria millor argenter?- de les paraules” d’Amadeu de Almeida Prado, un llibre breu, exquisidament escrit i altament commovedor, que trasbalsa el sopor professoral del suís fins al punt de voler conèixer l’autor d’aquella meravella i a partir d’aquí tots aquells que figuren en el text.
No m’acaba de fer el pes Jeremy Irons, que no se’n surt en el seu paper d’escodrinyador free-lance en una ciutat lluminosa que no acaba de fer-se seva. Cert que la seva veu diu molt bé allò que escrigué Amadeu de Almeida, però poca cosa més. Cinema de text, per tant, poc sòlid, erràtic en massa moments. Bill August sols treu una mica de múscul en posar en escena la resistència portuguesa.
Presència de noms augusts: Charlotte Rampling; Bruno Ganz –molt per sota del que ens té acostumats-; Cristopher Lee, increïble en el seu paper de capellà, o un sorprenent i desfigurat Tom Courternay que sí està a l’alçada del seu personatge. I tanmateix, el hieratisme feixista de Bughart Klaussner ens treu de l’ensopiment dient les paraules precises per copsar la seva animalitat.
M’hagués agradat que m’hagués agradat.
Bo el detall inicial de Raimond Gregorius jugant a escacs contra ell mateix voltat de llibres i solitud agomboladora, i abans que soni el despertador. Segueix sent bona la seva consirosa i lenta caminada sota la pluja de Berna fins que es topa amb la jove de la gavardina vermella que es vol tirar a l’Aare i ell ho impedeix amb reflexos i traça de professor rar i solitari.
Deixa de ser correcte, però, tot allò que segueix a la remullada de la parella fins que el professor Gregorius acaba a Lisboa havent llegit “L’orfebre –no seria millor argenter?- de les paraules” d’Amadeu de Almeida Prado, un llibre breu, exquisidament escrit i altament commovedor, que trasbalsa el sopor professoral del suís fins al punt de voler conèixer l’autor d’aquella meravella i a partir d’aquí tots aquells que figuren en el text.
No m’acaba de fer el pes Jeremy Irons, que no se’n surt en el seu paper d’escodrinyador free-lance en una ciutat lluminosa que no acaba de fer-se seva. Cert que la seva veu diu molt bé allò que escrigué Amadeu de Almeida, però poca cosa més. Cinema de text, per tant, poc sòlid, erràtic en massa moments. Bill August sols treu una mica de múscul en posar en escena la resistència portuguesa.
Presència de noms augusts: Charlotte Rampling; Bruno Ganz –molt per sota del que ens té acostumats-; Cristopher Lee, increïble en el seu paper de capellà, o un sorprenent i desfigurat Tom Courternay que sí està a l’alçada del seu personatge. I tanmateix, el hieratisme feixista de Bughart Klaussner ens treu de l’ensopiment dient les paraules precises per copsar la seva animalitat.
M’hagués agradat que m’hagués agradat.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!