marginàlies

Removent papers -dedicació a la que hi dedic menys temps del que cal i del que vull- retrob unes notes que vaig prendre el 10 de febrer de l’any 2003 tot seguint l’entrevista d’Antoni Bassas a Jon Sobrino en el programa de TV3 “A contracorrent”. Tenen vuit anys i poden ser d’ara mateix, les reflexions. Seguesc les cuites d’aquest jesuïta basc nascut a Barcelona fa setanta-tres anys des que engegà, entre d’altres, la Teologia de l’Alliberament. Mentre a París, el maig del 68 feia matx, a Medellín, Colòmbia, el Natzarè recobrava la força de la revolta. Entre moltes altres coses, digué Sobrino:

No és veritat que tots hem nascut iguals i, molt menys, els pobles.

El grup de països poderosos i amb recursos no tenen cap interès a ajudar, en allò fonamental, els països  pobres pel fet que siguin pobres. Es fixen en ells quan els seus interessos [els dels països poderosos] estan en perill.

Casaldàliga sosté que hi ha quatre terrorismes: l’individual, el grupal, el d’Estat i el del sistema, que produeix 50 milions de morts cada any per fam o malalties que la fam ocasiona [són dades del 2003].

El capitalisme produeix terror en la gent que no sap què ha de fer per viure. Per tant, el sistema, més que excloure, anorrea. Quant a això, el llenguatge és molt fort i per això se’l controla. Els teòlegs cristians tenim l’avantatge de posseir conceptes radicals (exagerats o equivocats, discutibles). Un d’ells és el de “pecat”: allò que produeix la mort.

Podem enumerar quatre circumstàncies molt greus: a) la fam; b) la pobresa, com a fam que posa en perill la vida; c) l’insult a l’ésser humà pel simple fet de ser distints. Aquests no interessen als poderosos  i, per tant, no existeixen; i c) la manca de paraules: allò que no té nom assignat no existeix.

Ajudem aquells estats en dificultats, enlloc de matar-los. Posem exemples prolongats, ara que tot és  sostenible. Practiquem la misericòrdia sostenible, a partir de l’austeritat sostenible del primer món i de la  creativitat sostenible dels teòlegs, sociòlegs, mitjans de comunicació, per fer un món distint allà. Tal  vegada aquesta misericòrdia preventiva seria  més productiva que la barbàrie d’aturar les coses matant abans.

Per què no qualla en la societat rica el fenomen de la fam? Perquè el que no està en la imaginació no es pot conceptualitzar i, per tant, no arriba al cor. És difícil creure que hi ha fam quan no en passam. A  més, se’ns oculta.

El criteri primari és la recta consciència personal rectament formada per unes entranyes commogudes pel dolor i mogudes a la misericòrdia.

Ceguesa culpable: no voler veure és culpable. Si no veim la realitat, ens allunyam de l’ésser humà.

Vivim en un gran decorat on la mentida està institucionalitzada i inserida en les estructures de diverses formes. En molt dels discursos polítics, religiosos, en els mitjans de comunicació, hi ha la intenció  d’encobrir o de tapar la realitat. I això és una forma molt eficaç de mentir.

Cal ser honrats amb la realitat, acceptar la realitat de les coses, siguin les qui siguin, abans de pensar com afecten els nostres interessos. Sant Pau diu als romans que la còlera de Déu es manifestà contra  aquells que mantenien presonera la veritat amb la injustícia. Quelcom terrible ha passat quan manipulam i encobrim la veritat amb la injustícia.

Em dol que la bondat no sigui agraïda. Que es vulgui encobrir la bondat, que se l’encobreixi més que al mal. Els bons molesten.

El goig és possible. Posem-hi un poc més d’austeritat. No es pot viure en el planeta terra i no sentir un poc de vergonya pel 80% d’éssers que no pot menjar o ho fa molt poc; no sentir-se germà dels mísers.

Cal crear i creure en la civilització de la pobresa i no de la riquesa; en la civilització dels de baix i no en la de les elites.