marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
4 de gener de 2014
0 comentaris
LA CADIRA ABANDONADA
En tocar carrer per primer cop enguany i creuar el carrer de casa, em vaig trobar amb una cadira abandonada just davant el mostrador d’un comerç que tancà fa molts de mesos i encara no ha trobat llogater o comprador. No presentava cap tret peculiar -de fusta, respatller alt de tres barres i amb el coixinet travat amb cinta adhesiva a les branques de les potes de darrera- gens atrotinada però polsosa.
L’abandó que els vianants li atribuïem venia donat per com es mostrava: amb la pota posterior dreta encamellada a l’escaló del mostrador. Veure-la en posició impròpia, amb un punt de suport a l’aire, li apregonava la vulnerabilitat i la convertia en moble llastimós, en objecte abatut que cridava la compassió.
Costava aventurar d’on havia estat expulsada. La pols que l’encobeïa indicava temps en desús, però l’enteresa de la seva figura feia avinent que no havia estat maltractada. Fins i tot la roba del coixinet no estava esfilagarsada. De la mateixa manera, conjecturar qui i per què havia abandonat la cadira en aquell indret que entorpia el pas dels vianants, era absolutament balder. Els que es topaven amb ella, se la miraven amb commiseració llevat de l’amo del locutori, veí del trast en lloguer o venda, un negre de nom Ignasi, que renegava a les totes i maldeia del brutanxo que havia deixat allà aquella nosa. A ningú, però, no se li acudí de posar-la plana; ni a tocar-la, si va dir ver.
Va ser un gest espontani d’Ignasi assenyalant la cadira a un parroquià sikh el que em recordà Charlie Rivel. La cadira del pallasso mític com a part fonamental de la poètica. La cadira del de Cubelles (el dia de santa Aina va fer 30 anys que morí) com a epicentre d’un terratrèmol de tendresa. I l’aspecte d’un senyor que no havia vist mai i que s’assemblava d’allò més a Glenn Gould el que em va fer veure amb una claror inquietant la cadira que usava sempre el pianista canadenc especialista en dir Bach. La cadira que li serraren quan era menut i que conservà com a amulet tota la vida. La cadira atrotinada que li deixava el teclat a l’indret dels ulls. Cadira saberuda, treballada exquisidament per la música i la pell de gallina.
Cadires sensates a prova de negligències i tortures. Cadires agomoboladores contra l’abandó obscè d’una cadira anònima, d’un seient ilota que es deixa inquirir per tota mena de mirades inquisidores.
No s’abandonen seus episcopals, ni setials reials, ni escons parlamentaris que suporten el pes de la corrupció en estat pur, brama el catedràtic emèrit que es passa el dia llegint a la terrasseta que dóna al carrer de la cadira morta.
Avui encara hi és, la cadira abandonada el primer dia de l’any. Algú, bonifaci de mena, la recol·locada arrebatada al fanal de davant el local que no troba llogater ni comprador. Ha perdut bona part de la pols.
Costava aventurar d’on havia estat expulsada. La pols que l’encobeïa indicava temps en desús, però l’enteresa de la seva figura feia avinent que no havia estat maltractada. Fins i tot la roba del coixinet no estava esfilagarsada. De la mateixa manera, conjecturar qui i per què havia abandonat la cadira en aquell indret que entorpia el pas dels vianants, era absolutament balder. Els que es topaven amb ella, se la miraven amb commiseració llevat de l’amo del locutori, veí del trast en lloguer o venda, un negre de nom Ignasi, que renegava a les totes i maldeia del brutanxo que havia deixat allà aquella nosa. A ningú, però, no se li acudí de posar-la plana; ni a tocar-la, si va dir ver.
Va ser un gest espontani d’Ignasi assenyalant la cadira a un parroquià sikh el que em recordà Charlie Rivel. La cadira del pallasso mític com a part fonamental de la poètica. La cadira del de Cubelles (el dia de santa Aina va fer 30 anys que morí) com a epicentre d’un terratrèmol de tendresa. I l’aspecte d’un senyor que no havia vist mai i que s’assemblava d’allò més a Glenn Gould el que em va fer veure amb una claror inquietant la cadira que usava sempre el pianista canadenc especialista en dir Bach. La cadira que li serraren quan era menut i que conservà com a amulet tota la vida. La cadira atrotinada que li deixava el teclat a l’indret dels ulls. Cadira saberuda, treballada exquisidament per la música i la pell de gallina.
Cadires sensates a prova de negligències i tortures. Cadires agomoboladores contra l’abandó obscè d’una cadira anònima, d’un seient ilota que es deixa inquirir per tota mena de mirades inquisidores.
No s’abandonen seus episcopals, ni setials reials, ni escons parlamentaris que suporten el pes de la corrupció en estat pur, brama el catedràtic emèrit que es passa el dia llegint a la terrasseta que dóna al carrer de la cadira morta.
Avui encara hi és, la cadira abandonada el primer dia de l’any. Algú, bonifaci de mena, la recol·locada arrebatada al fanal de davant el local que no troba llogater ni comprador. Ha perdut bona part de la pols.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!