marginàlies

Cap de setmana veritablement primaveral, ni fet a posta per lliurar-se a la lectura. La derrota d’anit del Barça tanmateix no fa mal -cou una mica, això sí- i no distreu gens les intencions lectores. De la llista permanent de lectures pendents li tocava el torn a “Crim de sang”, de Sebastià Alzamora, Premi Sant Jordi 2011.

Proposta arriscada – sortosament i benvolguda- de la qual Alzamora en surt amb nota ben alta. Prosa amb nervi i encara amb més múscul que, en un no-res, t’atrapa, t’enganxa plenament, com ens té acostumat Sebastià Alzamora des de “Sara i Jeremies”, la seva primera novel·la.

A l’autor de Llucmajor, a “Crim de sang” li basten quinze pàgines per alzamorejar de veres, això és, per enredar el lector en una atmosfera literària densa, valenta, corestrenyent, atractiva; irresistible. Un botó de mostra: “Els homes no suporten la idea de ser assassinats; en canvi, a tots els entusiasma la possibilitat de convertir-se en assassins”.

Els panorames i els ambients de la novel·la no poden ser més ennuegadors: inicis de la Guerra Civil, a Barcelona; dos assassinats en circumstàncies inquietants que ens apropen al vampirisme; una comunitat de monges segrestada –amb novícia exposada a la humiliació- que aixopluga el bisbe de Barcelona; i els intents dels maristes per negociar la seva sortida cap a França. I entre tants elements esparodidors i propensos a la constitució de tota mena de monstruositats, el delit d’un jutge per construir autòmats. (En la descripció que fa Sebastià Alzamora d’aquest giny, Hadaly, encara que res no tenen a veure, vaig recordar-me de la computadora Hal, de “2001 A Space Odissey”, d’Stanley Kubrick -ja fa quaranta-quatre anys que l’estrenà!- condemnada a ser desactivada per un error de càlcul).

L’escenografia és força tenebrosa i els personatges que l’omplen no la matisen gens. La cruesa que desprenen va de cap a peus del relat i en el seu trànsit cap d’ells no defuig l’acarament amb la crueltat. Així, ens trobarem amb força “carn de desgràcia”, però també amb una escriptura potent, cabalosa, que domina de forma extraordinària el relat menant-lo amb mà de mestre pels ravals de l’emoció més fecunda, quan cal. Sense oblidar, és clar, el toc d’humor marca Alzamora; humor corrosiu, que ens movem en terreny de monstres i en temps de calamitats extremes.

Conseqüentment, “Crim de sang” és un viatge molt profitós per l’ànima de la por: La por és un òxid que s’escampa com la salabror de la mar i s’aferra a l’empedrat de les places, a les parets dels edificis, a la pell de les persones, i converteix tot el que toca en una massa amorfa i indistinta, una pilota impregnada de verí que rodola pel pendent de l’extinció. La por buida les conques dels ulls, escapça les llengües de dins les boques, pela la carn de les calaveres, bull els ossos fins a deixar-los nets i lluents. La por és l’àcid de l’ànima, i corroeix per igual els somnis dels infants i els desitjos dels homes”. I també: Per damunt de la vida hi ha la por… El germà Darder havia observat que, sotmesa a l’imperi de la por, la vida humana es mostra sovint ridícula i fútil, i que qualsevol esforç del pensament per conferir-li sentit resultava gairebé sempre grotesc.

I tot per dir que “Crim de sang” és una molt bona novel·la; un nou encert de Sebastià Alzamora.