marginàlies

Enguany es compleixen vint anys de la mort d’un homenot mallorquí, en el sentit de Josep Pla: Miquel Dolç i Dolc. Erudit, humanista, poeta i un dels millors traductors dels clàssics llatins al català. L’any passat, el seu primer poemari publicat, “El somni encetat”, va fer setanta anys. Per cert, que va ser el primer llibre en català d’autor viu que es publicà a Mallorca després de la Guerra Civil.

Francesc de B. Moll en va ser l’editor i conten que, per burlar la censura, va fer passar el text com a traduccions dels clàssics.
Fa vint anys, també, que es publicà el seu darrer lliurament poètic, “Sàtires i epigrames”, en una col·lecció memorable de poesia que malauradament ha deixat d’editar-se, “El turó”, dirigida per Miquel Àngel Riera i Pere Rosselló Bover. D’aquesta col·lecció se’n feia càrrec la Caixa de Balears, “Sa Nostra”.
Entre els poemes que incorpora, “El mur”, escrit l’octubre de 1975 –un mes abans de la mort del dictador- manté una vigència que avergonyeix i encabrita. Precedit dels versos de Rafael Alberti, de La arboleda perdida, “El mismo muro de incomprensión / separándonos”, diu així:

Doncs aquell mur encara és alt i trist,
i no ens veiem els uns als altres, déus
i tigres tots. Qui té dins el puny
la veritat, qui la raó, qui el plom
que alça als carrers una tromba de sang.
Mai, Rafael Alberti, no podrem
enlloc trobar l’arbreda que, tenaç,
darrera teu avança, bé que perd
pel camí fulles, branques i verdor
i hom veu pertot innumerables blancs.
També els matins ens ve el diari ple
d’atrocitats, de polsos destruïts,
d’estels perduts. La papallona mor
dins la bafor del túnel. El vaixell
no travessa arcs platejats de dofins.
La costa és un desert o una presó,
i naveguem cap al no-res dels ulls.
Quan guanyarem la calma? No tenim,
per ara, temps ni d’ordenar les veus,
sempre impel·lits per tots els vents brutals,
sempre romeus d’una esperança hostil.