marginàlies

Era el sol en posta, aquella mitja taronja aclaparadora, rotunda, que m’omplia la pensa d’el·lipsis i d’estels esquius; d’universos amb cossos estel·lars apagats, d’atols eixuts. Els diumenges, a vegades, tenen això: en trencar avesos i rutines, la seva mandra impostora et fascina, t’estova, i, així d’estopejat, en caure l’horabaixa, series capaç de jurar que la pau no és cap il·lusió. I que la felicitat no és cap llegenda urbana ni falòrnia de predicadors agressius per captar adeptes. Deixant-te enlluernar per la claror en fugida aparatosament acarabassada, esforçant els  ulls per destriar el cercle precís que acolla el foc, és quan més voldries poder tastar la insipidesa de la fortuna, tu, que sempre has conhortat la teva extrema pobresa amb el pauperisme del vagabund.

No té cap màcula, l’esfera del sol, al contrari de la pensa, que presenta força irregularitats i nombrosos forats per on es perden les reflexions més elaborades, les capbuitades més responsables.  I quan ja no queda sol per embadalir-me, torn a doldre’m de ser incapaç d’aixecar els planisferis dels plaers descurats i les cartografies dels desitjos negligits. No ser versat en artimètica  no m’allibera del reat.