marginàlies

Com si tot hi trobàs espai i hi quedàs, a la tanca, sense amuntegar-se ni esvalotar-se. Com si res tingués necessitat de fugir ni de bandejar-se. Et pren l’efecte que tot, per insignificant que sigui, troba el dret a ser i a ser ferrenyament perdurable com l’expansió de l’univers. I que per voler romandre, tot el que aprèn a viure treu arrels per contemplar i per esporgar-se, i enceta cada instant com si trencàs ametlles per treure el bessó que purifica, que transforma el callar necessari en adob.

El temps i tot es deixa amanyagar com un moix marraner i permet acollidorament que hi habitis, a recer de l’oratge que més refreda, per provar de crear i recrear tots els orígens.

En neixen espontàniament oratoris, de la tanca, per més refotre els serfs de la barbaritat relacional, de l’estridència estulta feta passar per simfonia, de les estomacades addictives a les emocions i de les faltes d’ortografia. Sí, oratoris protectorament lligats que s’atansen a la mar, a dues passes, perquè els faci d’altaveu i arribin intactes als qui arrisquen la vida per viure com pertoca.

Les paraules no són més que fites, a la tanca, com ho és l’ametller vell, que floreix més i millor que els joves, o la tenassa. O signes que entén tot allò que s’hi fa lloc com els avisos dels gafarrons, la nuesa del lledoner o la vigília permanent de la cussa. Mai no s’imposa, la paraula, a la tanca; en tot cas esdevé cant encarnat per acompanyar la fragilitat de tot plegat.