No passar un alè d’aire, en el llenguatge polit de la matriarca que ja no recorda d’on el va pouar, vol dir que no en fa gens, d’oratge. I si, a més, el dia és feixuc de calor, la sensació gairebé d’ofec et pot prendre ben aviat.
La matriarca no en sent passar cap d’alè, d’aire, però tampoc no n’enyora: en no poder fer el que voldria, servir els seus com ha fet sempre, es conforma molt a la mala a seure a la butaca en el mateix indret on seia el seu home –sempre li deia el seu home- per poder beure el que ell bevia amb una avidesa gairebé infantil: la majestuositat dels penyals que l’esguardaren fins que s’imposà el toc de la mort.
Ell, el seu home, hi comptava milanes, damunt els penyals, i hi feia passar els contes i romanços que relatava amb una veu plena, feta per quedar i marcar empremta. Ella només hi veu difús els seu esguard confiat que li entreté l’espera. I què espera, sembla que es demani quan acala la mirada i juga amb els dits presos per la fluixesa extrema i l’artritis.
I com es viu l’esperança quan els anys fan de paret als alens de l’aire?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!