marginàlies

El vent primer de l’any sembla tret d’alguna estrofa desconeguda del cant de la sibil·la. Té molt d’apocalíptic encara que el foc li guanyi en determinació i malvestat. No es pot dir que sigui profètic ni figura a cap plaga bíblica o similar, però enfolleix els sentits, els ramells, les plantes i la companyia dels animals. Tampoc no crida tant la por, o el terror, com l’incendi o la maregassa, però fer-li front t’insignifica, t’adoloreix extremadament l’esforç que fas per no rendir-te al seu domini foll que sols percaça arrossegar-te, humiliar-te. T’emperdigona amb la pols que converteix en metralla i per això no convé dar-li la cara, ni que sigui el vent del món raimonià, que és un vent cercat, un terbolí domèstic que espavil·la. No devasta, no vol assemblar-se als moviments tel·lúrics, però sembra el rancor, la desconfiança i la inseguretat de tot el que vol romandre i no caducar. Gran vent del cel ha davallat, mars, boscos i jardins ha arrasat. És insofrible. Insuportable.