marginàlies

Reconec que per molt que m’hi esforci, no aconseguesc entendre el funcionament de la borsa i, conseqüentment, el seus efectes sobre la nostra existència poc més que precària de pobres amb aspiracions. I tanmateix, no dubt que en pagam les conseqüències negatives i no en participam de les positives. Per això, tampoc no acab de fer-me el càrrec del pànic dels “parquets” –curiosa manera de referir-se a la borsa- provocat per la crisi xinesa. Em costa d’entendre que un país comunista com la Xina jugui fort en els mercats, en els parquets i en la compra de deute públic de mig món. Per tant, em resign a les determinacions del lliure mercat i el capitalisme més salvatge, de la mateixa manera que els creients accepten la inescrutabilitat dels designis de Déu.

Entenc molt millor la dada que la pensió mitjana a Balears és de 817,31 euros, per sota dels 888,53 de la mitjana estatal. És una dada rellevant que indica la situació econòmica real, ben tangible, no sols de les persones jubilades, sinó de la majoria amplíssima de la ciutadania illenca. Podem batre rècords de visitants, d’estibar els aeroports i ports; omplir hotels, pensions i altres allotjaments legals i no tant; tanmateix tanta riquesa aparent no s’escola.

I encara entenc molt més la indignació del poeta Carles Rabassa que, a través del twitter, denuncia una altra agressió lingüística a una pizzeria de Ciutadella. Ens cal fer-ne relació, d’aquestes execrables i intolerables discriminacions i atemptats contra els nostres drets lingüístics. I per poder-la fer, és imprescindible fer com ha fet Carles Rabassa: denunciar-les. És un deure, senzillament.