marginàlies

Faltava el vent, en aquests dies climatològicament destrempats, un fenomen meteorològic que, podent-ho fer de forma escrupolosa, mai no s’endú res: té més tirada a fer trencadissa, a fer mal a les branques i als arbres més vulnerables, i a girar teules, el molt canalla. I se’n podria dur molta brutor, certament, que no hi ha manera d’esvair, però es limita a fer xiular a la mala les retxilleres i a espantar les criatures amb les seves bufades que cuiten a fer embogir. No cal escoltar-lo gens, d’altra banda, al vent, com sostenen certes veus amb molt de predicament: no està domtat per poder dir res assenyat i encara menys agradós. És massa esburbat, per enraonar com cal; a tot estirar se li poden intuir renecs i paraulotes.

I bufa fort, avui, a l’illa; avui que fa 230 anys que morí Mozart, que sí sabia tractar l’aire perquè digués molt més del que som capaços de capir. Mai no ens acabarem allò que ens llegà ni abastarem el que ens volia dir de la forma més polida possible. Era malparlant i escatològic, Mozart, proveït d’un humor tan grosser com encomanador. Morí envoltat de misteri, Johann Chrysostomos Wolfgang Gottlieb, i va ser sospitosament enterrat en una fossa comuna del cementiri de sant Marx, de Viena dos dies després de morir. Ell sí que hagués estat capaç de fer dir al vent.