amb les mans en conca
com si volgués menjar terra
pren l’instant més observador
i sobre ell hi constitueix
el temple del temps amb call
la seu permanent
de la pell estremida
que viu de mots i saliva
de la sang besada
que desconeix el tedi
de la memòria del delit
que escarneix l’odi
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!