marginàlies

Per mi va ser un goig presentar ahir a la seu d’Òmnium els “Referents” de David Pagès juntament amb Muriel Casals, expresidenta d’Òmnium, i Eliseu Climent, amics i companys de moltes causes i alguna de ben reeixida. Sempre és altament instructiu compartir estones amb ells per parlar, precisament, d’allò que ens agermana: de la llengua, del català, de les seves vicissituds, del seu present a tots els seus territoris i del seu avenir.

Del text que presentarem (que recull persones nascudes fins a la meitat del segle passat), el primer que en destacaria com a catalanoparlant insular, seria que està pensat, precisament, a l’ampla, in extenso, això vol dir presentant testimoniatges referencials de tots els territoris que la nostra llengua abasta.

Un altre encert és que en la tria de les 40 persones no ha primat la seva coneixença pública, la seva popularitat per dir-ho de manera planera, sinó la densitat del seu treball o la seva activitat a favor de la llengua i la cultura catalanes, la qual cosa permet fer emergir tasques gairebé anònimes, però d’un valor extraordinari. A més, reuneix representants de moltes branques del saber i de l’activisme, la qual cosa ve a dir que el català és cosa de tots, com bé sabem.

Tot i que les persones entrevistades parlin de literatura, de música, de cultura tradicional, d’activisme lingüisticocultural, la línia que travessa tot el text de cap a cap, és el català, la cultura que modela i la pàtria que conforma. Per això, es pot considerar que la nostra pàtria és la nostra llengua. I, com dirà un entrevistat, a la pàtria, l’hem de fer cada dia.

Els catalanoparlants d’arreu fa tres-cents anys que resistim les envestides contra la nostra llengua. Ens han intentat fer desaparèixer de totes les maneres possibles i no ho han aconseguit. Aquesta resistència, a part de dir prou bé que sentim la nostra singularitat i hi volem ser lleials, també deixa clar que volem viure plenament i sense cap destorb amb aquesta parla.

Els “Referents” que ens presenta David Pagès diuen que si hi ha voluntat de ser, serem; que si no dimitim de la nostra condició de catalanoparlants i mantenim la lleialtat lingüística, no tenim aturador. I tenen raó. Almenys jo estic convençut que així serà.

Una part important dels nostres Països Catalans, el Principat, ben aviat serà estat i la nostra llengua, sens dubte, obtindrà una eina poderosa per afermar-se. No obstant, ni en aquesta situació immillorable, mai no podem abandonar la feina de conscienciació lingüística. Arribat aquest moment, el català ha de ser d’una vegada per totes i sense cap reticència ni impediment la gran eina cohesionadora que són les llengües.

I a més, el nou estat català tindrà una responsabilitat enorme amb els catalanoparlants que, almenys momentàniament, no formaran part d’aquest estat. No hem d’oblidar mai que la llengua catalana no sols és la llengua de set milions i mig, la població de Catalunya, de sinó catorze milions que es concentren de Salzes a Guardamar i de Fraça a Maó tot passant per l’Alguer.