marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

30 de juny de 2012
0 comentaris

QUEIXOS D’ASE CONTRA FORMIGUES ALADES

A punt de mitjanit, a la plaça del llogaret on havia anat a fer un mos abans de retornar a la lectura de la novel·la que havia de recensionar, les formigues alades s’havien fet seu l’espai breu que ocupava. No s’impacientà gens, en veure-les deambular per la taula metàl·lica i pujar braços amunt cap a l’espatlla. Va ser la madona de la fonda que, en veure’n una que s’havia atrevit a tastar l’escuma de la cervesa, n’hi dugué una altra amb tassó nou i un cossiolet d’alfabeguera per espantar els insectes.

Amb veu encavorcada i poc hàbil, mentre acaronava el pom del ramell perquè exhalàs l’olor dolça que desagradava a les formigues voladores, li digué que ja n’estava fins allà dalt de tot, d’aquells animalons del dimoni que cap mal no feien però que li espantaven els clients. Anava prou enfitada, la mestressa, marcada exageradament per la deixadesa.

Guapa de cara, pensà ell, amb molt poca instrucció li hagués pogut treure molt de profit. No es veia en cor d’adjudicar anys a aquell cos massa rodó embotit a la mala en una bata de color fosc que dissimulava eficaçment les llànties de greix. Es topà amb la seva mirada i li agraí amb un somrís molt educat que li canviàs la cervesa i el tassó.

Havent deixat l’alfàbrega i la cervesa, assenyalant amb un lleuger moviment de cap els llibres que tenia ell en una de les cadires com si li indicàs que era la persona que esperava, li demanà si li podia respondre a una qüestió.

-El meu home, que és un talòs, se’n riu de mi quan li dic que en Samsó, sap qui li dic?, matà més de mil filisteus amb el queix d’un ase. Diu que m’invent això de “queix” perquè no sé dir-li de quina part de l’animal es tracta. I ell, com que és un descregut que no ha llegit mai dues línies de la Bíblia, en no poder dir res, em surt sempre que estic com una campana, me comprèn?

I ell, sorprès tant de la pregunta com de veure com totes les formigues alades coronen la testa de la mestressa tot formant una mena de nigulet color d’ala de mosca que li diu bocabadat que el queix és la mandíbula.

-Ho sents, Mariano? Queix vol dir mandíbula, tros d’animal! Veus com no deia cap doi ni me’n vaig del cap, beneitot?

I li conta que ella nom Dalila, un nom ben rar però que a ella li encanta. L’hi posà son pare, li diu, no sap gens per què. I que quan anava a catequesi un mossèn molt jove li contà la història de la veritable Dalila, que era la dona de qui s’enamorà Samsó, un home molt forçut dels temps anteriors al Bon Jesús, i que quan el tingué ben enamorat el va trair tallant-li el cabells, que era d’on li provenia la força.

Se l’estimava molt, el mossèn jove, i un dia, assegut a la seva falda, mentre li acaronava la seva cabellera de nina de set anys, li contà a cau d’orella això del queix d’ase i de la mort dels mil filisteus. I encara més, li digué: que aquests fillsdeputa de filisteus, en veure que ja no tenia força, li tragueren els ulls. Però els cabells li cresqueren i amb ells li retornà la força, a Samsó. I per venjar-se, en tenir una bona cabellera altra volta, pegà sempenta a les columnes del temple, que era on es reunien les persones més importants, les que comandaven, i el temple passà per ull i tots moriren. En Samsó també.

-És trist, no ho troba? No sé qui eren els filisteus, ni quines qüestions tenien amb en Samsó i els seus, els jueus, crec, però la història és tan guapa com trista, molt trista. I em podria dir què se’n va fer, de la vertadera Dalila?

Li diu que no, ell, i la mestressa marxa consirosa, arrossegant els peus, amb el nigulet que formen les formigues alades sobre el seu cap greixós.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.