marginàlies

Se sent tan escarit i poc cobdiciós que es deixa prendre per l’oratge silent que passa sense cap mica de juguera. I a comptes de transformar-se en muricec per poder tastar la sang nodridora dels somnis,  s’encanta amb el primer minut en punt que li enrosa les galtes.

Les voluntats són caríssimes, es lamenta, i no hi ha rals suficients per adquirir les millors. Ens han militaritzat l’esperança, s’anima a escriure finalment al plec que fa hores que espera qualque paraula. L’aire ha caigut en desgràcia i en mans dels que no es creuen els efectes del canvi climàtic, anota punt i seguit. Per això, la llum no s’atreveix a sortir de casa temorosa del toc de queda que ens autodecretam.

S’atura, fixa la mirada en la paraula “llum” i s’adona que la grafia no fa gens de justícia al concepte: les eles semblen barrots, la u una canonada tirana i la ema una murada. I per espantar el vertigen, no posa traves a la pensada: arriben prou clares les ordres expeditives dels poderosos que dissenyen el món que més els convé i menys interessa al seny i al coneixement, i cap a ell ens empenyen, fort i no et moguis, a galtades de neciesa i potades d’ignorància. Aixeca el cap del paper per perdre alè i al davant hi troba el ramell de roses que fa més d’una setmana algú li regalà per commemorar no sap què. I torna al plec per dir-hi: músties i tot, les roses no perden poder. I recorda Kavafis:

“La bellesa tan molt he ullat,
que plena n’és la meva vida”.