marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
LA INNOCÈNCIA DE L’ACCENT DIACRÍTIC
Els accents diacrítics catalans, ves per on, han estat, i encara són, objecte de debat intens tant a les xarxes socials com en les múltiples tertúlies de ràdio i televisives que solen tractar tota mena de temes, des dels més transcendents als més frívols. I qui en parla amb més eloqüència sol ser llec en filologia.
No deixa de ser paradoxal que una qüestió més aviat tècnica, la reducció de la llista de mots catalans amb accent diacrític, tot i que sols afecti l’escriptura, hagi aixecat tanta polseguera. Que està bé, d’altra banda, que n’aixequi, d’aire, perquè som dels que creuen que la llengua, per ser-ho plenament, ha de viure ben a plaer; i si viu així d’eixerida –circumstància que no es dóna (aquest accent desapareix) en la llengua nostra, la catalana- tot allò que l’afecta ha de ser viscut amb interès. Per això, tots hi podem dir la nostra, procurant no dir disbarats, naturalment. I també a prendre-ho amb tot el sarcasme possible, encara que la ironia no és a l’abast de tothom. Al cap i a la fi, res no hi ha més innocent que un accent diacrític.
Així i tot, a tots ens convé mantenir la compostura i acceptar la decisió que han pres o prendran persones a bastament autoritzades per prendre-la. Vull dir que hem d’acceptar tots els parers i hem de debatre amb la passió que calgui sense posar en entredit tant la institució encarregada de mantenir ben untades les bieles de la llengua catalana, en aquest cas l’Institut d’Estudis Catalans i, per extensió i també en aquest cas, els membres de la seva Secció Filològica.
Les xarxes socials són moltes coses –així d’indefinidament- i tenen la transcendència que cadascú individualment els vol atorgar. Per ella hi circula de tot i molt, i cada individu, cada circulant per aquestes vies, posa l’accent diacrític en allò que considera aprofitable. Així, s’ha de saber discriminar tota la porqueria que hi corre com una torrentada. I la veritat és que s’han escrit sense vergonya –pròpia i aliena- les bestieses més grans sobre la reducció dels mots amb accent diacrític i moltes d’aquestes gargallades no pretenien altra cosa que la desacreditació de l’IEC i els seus membres. I, com se sol dir naturalment, fins aquí podem arribar.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El descrèdit, per desgracia, normalment s’ho fa un mateix. Sigui un mortal com vostè o jo, o tota una institució que hauria de vetllar per una llengua, com és l’IEC.
Com es pot comprovar fàcilment, no sóc filòleg. I tinc moltes mancances idiomàtiques (tot i la utilització del “corrector automàtic” informàtic), fruit de la ignorància.
Però tot i això (i malgrat tot), crec que puc opinar que això que l’IEC vol fer amb els accents, és incoherent [per què uns accents es salven i altres són enviats a l’ostracisme?], a més d’afegir noves dificultats a un idioma ja per si una mica difícil.
Les persones de l’IEC haurien de saber que si volen un idioma “fàcil”, “coherent” i “lògic”, doncs ja tenim l’esperanto. Els [mal] anomenats “idiomes naturals” ja sabem que tenen poca cosa d’això, però, si us plau, no cal fer-los més complicats (com, per exemple, utilitzant “sisplau”… o “tb”, “xD”, etc.).
Malgrat la normativa que pugui decretar l’IEC, jo utilitzaré -fins allà on arribi la meva coneixença- els accents que ara volen suprimir. Més que res per respecte a un mateix, als altres i al català. Aquests accents fan més entenedora la llengua i el missatge. Però allò que he dit abans: només és una opinió d’algú que no té les competències per normalitzar res.
Atentament