marginàlies

Voltar per Palma un diumenge horabaixa, si fa bo –i ahir feia un dia fantàstic per als qui no anem de sol-  és d’aquestes sensacions que no tenen preu. Veure declinar la llum pel carrer de sant Llorenç, passant per davant la casa on nasqué Bartomeu Rosselló-Pòrcel; atenent la precipitació de la claror safranada  que espinzella els teulats; prenent a cabassos el silenci dels carrerons del Puig de sant Pere, hom sent, peus en amunt, que la quietud no és inabastable, encara. 

I que la preservació de la bellesa ciutadana que encara queda ens hauria d’ocupar prou temps; molt més i infinitament més intens que el que hi dedica la municipalitat nostra més afanyada a castellanitzar-nos la urbanitat –premis literaris inclosos- i a desfer peatonitzacions estimulants que no a fer el seny viu. No-res, que prenc camades que em poden deixar les cames esgarrrinxades; volia dir que els contenidors de residus sòlids urbans situats a la vorera de La Llotja  és un atemptat contra la decència ciutadana. I que si La Sala, amb el batlle Mateu Isern al capdavant, no se n’ha adonat, és un greuge cívic de magnitud considerable. I que, si sabent-ho, no hi ha posat remei encara, com dirien els meus vells, “no tenen consol”. Que una part de la façana marítima que tant preocupa els hotelers de postal, justament una de  les més honorables i excelses -i als antípodes de les propostes d’un palau de congressos  ben poc  honorable-  comparteixi caminants, fotos i flaires amb la brossa, amb la porqueria continguda, no pot ser mai signe de civilitat. Per molt que la deixadesa municipal ho sembli indicar.