marginàlies

Que l’anticatalanisme, lluny de ser combatut com caldria, surt de franc a qui el practica és una realitat que sols negaran els que l’exerceixen sense cap complex perquè els empara el poder de tots els poders. Igualment es pot dir del menyspreu institucional que reben les llengües distintes del castellà que es parlen a l’Estat espanyol, per molt que la Constitució del 1978, en el seu article 3, apartat 3, digui que: «La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció». I per aquest «especial respecte i protecció» a les cambres de representació (Congreso de los Diputados i Senado) només es pot parlar castellà i les diferents iniciatives per canviar aquesta injustícia han estat sistemàticament desactivades.

D’aquestes dues actituds hostils vers la llengua catalana se’n deriva la segregació que patim els que la parlam. El que volen aquests supremacistes, no cal dir-ho, és recloure el català a l’àmbit casolà, eradicar-lo dels carrers, com a molt folkloritzar-lo, pas previ a la fossilització que desitgen amb tota l’ànima.

A l’arxipèlag, aquests darrers dies, s’han denunciat diverses discriminacions lingüístiques en l’àmbit de la salut, un dels que més actes xenòfobs acumulen i dels més vexatoris perquè aprofiten la màxima indefensió del pacient. Els dos darrers: en el Centre de Salut de Son Pizà, de Palma, una metgessa es negà a atendre una dona de 79 anys si li parlava en català; i a Campos, una altra doctora digué a un pacient que si no li parlava en castellà hauria de cercar un traductor.

Davant aquests casos em deman si és per poder vexar lingüísticament millor, que la majoria de sindicats de metges i infermeres s’oposen ferrenyament a la introducció del requisit lingüístic en les proves d’accés a la sanitat pública. L’excusa de mal professional per fonamentar aquesta oposició era que el requisit lingüístic impedia l’accés als millors doctors. És de bons metges insultar, menysprear i, en certs casos, vexar els pacients catalanoparlants?

Indiscutiblement, si la presidenta de les Illes Balears, davant tropells d’aquesta naturalesa, sortís públicament a defensar les persones agreujades suposaria cavalls de força per a la normalització del català que, recordem-ho, és la nostra llengua pròpia. A més, demostraria que per al seu Govern el coneixement, l’ús i el prestigi del català és pedra cantonera i no matèria terciària. Si no ho fa, ajuda -encara que no ho vulgui- a normalitzar aquestes agressions, a què quedin impunes i ja sabem les ales que dóna la impunitat.

A més de la presidenta, però, també s’hauria d’exigir als col·legis de metges, d’infermeria i d’altres del gremi sanitari que denunciessin públicament aquests atacs frontals a drets fonamentals per deixar clar que no discriminar els catalanoparlants entra de ple en el manual de bones pràctiques sanitàries.