marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

4 d'agost de 2013
Sense categoria
0 comentaris

NO ES FAN GÀBIES PER A CIGALES

L’avinguda entera acluca els ulls perquè el sol implacable no l’enlluerni. El baf bullent que aixeca l’asfalt i el rebull de l’enrajolat de les voreres podria recollir-se a senallades, com la neu en els indrets més tramuntaners del continent. Se senten encara remors de focs mal apagats a la serralada i a les acàcies de la Xina que plantaren fa uns anys per acompanyar els plataners, se’ls constreny el gest.

El plataner més vell, els més saberut i respectat fins i tot per la municipalitat, saluda amb veu baixa els vianants apressats, molts d’ells sorruts, que cerquen les ombres amb la boca oberta. La calor desfà compostures, diu per ell mateix. També fa callar, imperatiu, la cigala més jove perquè distreu el pas del menut que la cerca desesperadament.
     No se’n pot avenir, el menut, que sigui un insecte d’uns tres centímetres de llargària qui canti d’aquella manera i encara menys que ho faci a través d’unes membranes i no a través de la boca. Diu a sa mare que en vol una, de cigala; que demani al seu amic veterinari que n’hi porti una per veure de prop com s’ho fa per emetre aquell soroll tan revengut, més propi d’ocell cepat, que entra ben net dins la cervellera i hi fa estralls.

     Sa mare li estira el braç i li diu que camini, que fan tard; i que no digui beneitures, que les cigales no es poden tenir per mascota.

     -No es fan gàbies per a cigales, ho entens? Voldries una cuca molla, o un papalló, o un borino ros, per amic o amiga? Idò tampoc no pots tenir cap cigala. A més, li diu severament, les cigales acaben rebentades de tant de cantar. No voldràs que se’t mori en hores, oi que no?

     I la criatura que, d’una estrebada, es desfà de la mà de sa mare i s’asseu en el primer portal que troba i que li diu que és molt dolenta, però que molt dolenta, que no estima gens els animals, ni a ell, que estima, i que per no voler que tingui una cigala s’inventa que es moren de tant cantar. És molt dolenta li repeteix amb la cara desencaixada; tant, que no troba rar que son pare se n’anàs de casa.

     Tot i la calorassa, sa mare no es trasmuda i li para la mà, sense dir cap paraula, perquè la prengui i segueixin el camí, que fan tard. El menut intueix que ha dit el que no tocava i no es rebel·la: pren la mà però no abandona la cara de pomes agres.

     Just en aquell moment deixa de cantar la cigala i el menut demana a sa mare qui es farà càrrec, ara, de la cigala morta. No rep cap resposta. Sa mare mira lluny rere les ulleres de sol i al menut li sembla veure un petit, molt petit resplendor que li davalla per la galta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.