marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
18 d'abril de 2014
1 comentari
DUES MARIES: MARGHERITA I SUSANNA
Comentàvem ahir vespre amb els familiars amb qui feim vesprades saboroses, que el cinema religiós ja no és majoritari en les programacions televisives d’aquestes dades. Ara, tot i l’oferta de canals, no són tantes les pel·lícules d’aquesta mena que es programen. Amb molta sorna, algú deia que notava a faltar Ben-ur, Els deu manaments, Rei de reis, Quo Vadis o tants altres films vists manta vegades des que érem menuts.
Un altre, avesat a treure molt de suc a internet, va proposar de recuperar-ne alguna per aquesta via i un altre, per més enrinxolar l’entremaliadura, proposà de reveure La passió segons sant Mateu, el tercer llargmetratge de Pier Paolo Pasolini. El més saberut i cinèfil advertí que estaria bé veure-la de bell nou perquè enguany celebra el 50è aniversari.
Tots l’havíem vista i tots la tornarem a sentir. Probablement la menys divina –en el sentit de voler trascendir el personatge central- de les pel·lícules sobre la vida i la mort de Jesús de Natzaret, però la més propera, la més terrenal i, a certs moments, la més subterrània de totes elles. Impacta per l’aridesa del panorama on Paolini fa transcorre la història; per la solitud en què ens mostra tothora Jesús, molt més apropada al seu fracàs final que no a la transcendència de la seva proposta vital.
De sempre he pensat que Pasolini volia fer un documental, sobre la vida del fill del fuster de Natzaret, per molt que la meva percepció faci enfurir els cinèfils i els entesos pasolinians, que n’hi ha a balquena. Voler seguir el relat de l’evangelista Mateu sense cap disgregació, incorporar passatges musicals, escollir les cares més aclaparadores i allunyades de la beneitura estètica, cuidar el vestuari, moure la càmera com creu que més i millor impacta en l’espectador, indiquen prou bé que Pasolini volia dir un mena de nou evangeli molt més proletari que no l’original.
Quant a la música, segueix sorprenent com poden entendre’s fins a fondre’s en aquesta pel·lícula Bach, la Missa Luba (basada en cants congolesos) Prokokiev i l’espiritual negre”Sometimes I Feel Like Motherless Child”. Inquietant, també, per què Pasolini prescindí de la part cantada de l’ària “Erbarme dich”, de la Passió segons sant Mateu, de Bach.
Amb tot, em queda per sempre amb l’expressió de les dues Maries que apareixen al film: la d’extrema inseguretat de qui pareix la criatura, Margherita Caruso, i la pietat més ennuegadora, probablement, la que expressa amb aclaparadora nitidesa el dolor de mare per la mort ignominiosa d’un fill, Susanna Colussi Pasolini, la mare del director. Ella també va viure un episodi semblant quan el novembre de 1975 assassinaren Pier Paolo.
Tots l’havíem vista i tots la tornarem a sentir. Probablement la menys divina –en el sentit de voler trascendir el personatge central- de les pel·lícules sobre la vida i la mort de Jesús de Natzaret, però la més propera, la més terrenal i, a certs moments, la més subterrània de totes elles. Impacta per l’aridesa del panorama on Paolini fa transcorre la història; per la solitud en què ens mostra tothora Jesús, molt més apropada al seu fracàs final que no a la transcendència de la seva proposta vital.
De sempre he pensat que Pasolini volia fer un documental, sobre la vida del fill del fuster de Natzaret, per molt que la meva percepció faci enfurir els cinèfils i els entesos pasolinians, que n’hi ha a balquena. Voler seguir el relat de l’evangelista Mateu sense cap disgregació, incorporar passatges musicals, escollir les cares més aclaparadores i allunyades de la beneitura estètica, cuidar el vestuari, moure la càmera com creu que més i millor impacta en l’espectador, indiquen prou bé que Pasolini volia dir un mena de nou evangeli molt més proletari que no l’original.
Quant a la música, segueix sorprenent com poden entendre’s fins a fondre’s en aquesta pel·lícula Bach, la Missa Luba (basada en cants congolesos) Prokokiev i l’espiritual negre”Sometimes I Feel Like Motherless Child”. Inquietant, també, per què Pasolini prescindí de la part cantada de l’ària “Erbarme dich”, de la Passió segons sant Mateu, de Bach.
Amb tot, em queda per sempre amb l’expressió de les dues Maries que apareixen al film: la d’extrema inseguretat de qui pareix la criatura, Margherita Caruso, i la pietat més ennuegadora, probablement, la que expressa amb aclaparadora nitidesa el dolor de mare per la mort ignominiosa d’un fill, Susanna Colussi Pasolini, la mare del director. Ella també va viure un episodi semblant quan el novembre de 1975 assassinaren Pier Paolo.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
es.wikipedia.org/wiki/La_Pasi%C3%B3n_de_Cristo
Li deixo uns enllaços sobre altres pel·lícules (no tant “comercials”):
L’Evangeli de Lluc:
eltuboadventista.com/mobile/watch_video.php?v=M3KX6S8B6YYS
L’evangeli de Joan:
eltuboadventista.com/mobile/watch_video.php?v=XO2OR1M797WN
La vida de Jesús (en dues parts):
eltuboadventista.com/mobile/watch_video.php?v=RHMK4MHSYYAY
eltuboadventista.com/mobile/watch_video.php?v=N5U39HD93GKO
Atentament