marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

18 de gener de 2019
0 comentaris

ON LA VIDA NOMÉS ÉS NODRIDA PER L’AIGUA I LA ROCA

Acabada la setmana dels barbuts i abans de sant Canut (el rei Knud IV, de Dinamarca, patró d’aquest país) i de sant Sebastià, patró de Palma, hom cau en el compte que, entre tanta barba, ermitans i benediccions animaleres, avui és santa Prisca, una romana que ha passat a la història per ser la primera cristiana martiritzada, i, finalment, decapitada. Diuen segons quines fonts que va ser batejada per sant Pere en una de les seves prèdiques romanes. Prisca era filla de Priscil·la i Àquila, també sants.

Aquesta santa dona, o viceversa, va ser víctima de les persecucions cristianes que engegà l’emperador Claudi, divinitat romana que un deianenc il·lustre, Robert Graves, popularitzà amb dues obres que, cap als anys setanta del segle passat, passaren per la televisió adquirint una dimensió extraordinària: «Jo Claudi» i «Claudi, el déu» que, enguany celebren el seu setanta-cinquè aniversari. Ves per on, dels sants barbuts hem acabat a Roma i d’allí hem anat a descansar a Ca n’Alluny.

I d’ací el poema de Graves «Rocky Acres» que Àngel Terrón traduí com «Quarterades de roca», publicat a la revista «Cairell», núm. 5, setembre de 1980, i que diu així:

Aquesta és una terra salvatge, el país de la meva tria,
amb muntanyes aspres i escarpades, malesa ampla i llisa.
Molt poques vegades en aqueixos terrenys se sent cap veu
sinó la de l’aigua freda que corr ací i enllà
a través de les roques i de la bruguera allargada que creix sense esment.
Cap ratolí corr dins la brossa, no vola cap ocell canor
per por de l’aligot que flota dins l’aire.

Vola i plana, gronxant-se sobre les ales,
escruta la seva ampla partió amb ullada aguda,
agafa la tremolor de les petites coses amagades,
les estripa en peces, deixant-les caure de l’aire;
la tendresa i la pietat el cor la denegarà,
on la vida només és nodrida per l’aigua i la roca —
una dura aventura, plena de cops i por.

El temps mai no ha viatjat fins aquesta terra perduda,
l’arboç i la bruguera floreixen fora temps,
les roques surten, els corrents flueixen cantant a cada banda,
sense esment de si l’estació ha arribat prest o tard,
els aires vaguen per sobre, ara cels, ara bruns;
l’hivern es podria conèixer per la neu tallant
si el juny no manllevàs també aquesta armadura.

Emperò aquest és el meu país, el més estimat per mi,
la primera terra que s’aixecà del Caos i del Diluvi
sense guardar valls per a confort o repòs,
no trepitjada per unglots ferrats, comprada sense sang.
Sempiterna terra, els teus túmuls han estat
fortificacions per als semidéus quan per la terra passen,
terror per als grassos ciutadans de les llunyanes planes de baix.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.