marginàlies

Ahir es va fe l’acte de presentació de la programació institucional per commemorar els 30 anys de la Llei de Normalització Lingüística a les Illes Balears (LNL). Hi eren presents, a més de la presidenta Armengol, la consellera de Transparència, Cultura i Esports, Ruth Mateu, i la directora general de Política Lingüística, Marta Fuxà, els caps d’aquesta àrea d’Aragó, Rubén Trenzano; del País Valencià, José Ignacio López; i la subdirectora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Marta Xirinachs.  Un signe que esperem que doni els fruits que tots desitjam, car la llengua catalana necesita que tots els territoris on es parla facin front comú o vagin junts per tal d’ampliar substancialment  i digne el païsatge que li correspon.

Per això, cal celebrar que fa trenta anys la llengua catalana, la pròpia de l’arxipèlag, tornàs a assolir el rang d’oficial tot dotant-la de seguretat jurídica. És evident que s’ha avançat, en trenta anys, en àmbits com l’administratiu públic o l’escolar; en altres, poc o gens, com el cas dels mitjans audiovisuals tant públics com privats. Tanmateix, encara som molt lluny de la plena normalitat, entre d’altres raons perquè el desplegament de la LNL no ha estat tan intensa com la pròpia llei contemplava. I cal no oblidar que durant la darrera legislatura presidida per José Ramón Bauzá es va legislar en contra seva i que des del Consolat de Mar es varen donar instruccions molt precises per conflictivitzar el català.

És clar que la LNL necessita una posada al dia perquè la realitat sociocultural illenca, en trenta anys, ha canviat molt. Tota manera, els canvis que s’hi haurien d’introduir haurien de ser per millorar-la, per fer una o dues passes més, no per degradar-la o rebaixar-la com pretenen certs partits polítics que volen perpetuar la supremacia del castellà.

Cal no oblidar tampoc que la LNL és una llei social, una característica expressament manifestada en el seu article 1, que parla dels objectius, apartat 2, d):” Crear la consciència social sobre la importància del coneixement i l’ús de la llengua catalana per tots els ciutadans”. Això vol dir que s’han d’elaborar i executar els plans, programes i projectes que calguin per fer-ho efectiu. Per tant, l’atenció als drets lingüístics dels catalanoparlants –que d’això es tracta- ha de ser necessàriament un objectiu prioritari en tot govern que vulgui avantposar les necessitats de la ciutadania als interessos del partit o partits que el conformin.

El català, a l’arxipèlag, ha de ser la llengua de la cohesió social per ser la pròpia. I per arribar a aquest objectiu queda molt de camí per fer. I en cal fer-ne molt, de camí, si volem ser orgullosament fidels al nostre parlar català.