marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
DIA, DIÀS, DIADA AMB PUNTER
S’ha de matinar força si es vol fer Via cap a una nova república, sobretot de Mallorca estant, vivint i delejant. Vivint la catalanitat i delejant la República Catalana, s’entén. I tanmateix, Son Santjoan, l’aeroport de Mallorca, presenta una activitat ben agitada. La son dels que no s’han colgat, cotorreja amb la dels que s’han llevat a hores poc acostumades. I és quan t’adones del llenguatge clamorós de la mandra i la perplexitat. Els dispositius electrònics miren d’aplacar una espera tirana. Tant aquí com allà acaben de posar les voravies, com deim, i els cafès de màquina supleixen a la mala desdejunis avesats.
Dia per a la història, diran alguns. Potser tenguin raó. Ho tenim tot a tocar, el meu poble i jo, i es pot percebre el lleu tremolor de mans produït per la il·lusió i la pressa per acaronar el futur alliberat.
Embarcam a l’hora prevista. L’avió, estibat. Una bavarada de suor del veí de la finestra, ens retorna, a l’altre veí de butaca i a mi, a la femtosa realitat que patim. S’adorm, el brutanxo, i els roncs que emet no són humans, viva Déu!
En arribar al cor de la ciutat, són molts, encara, els que dormen. El cel s’embroma i es disposa a ser pixaner. Cap a les 10, esperant presentar els respectes i honors a Rafael de Casanova, comença a ploure. S’estenen alguns paraigües fent perillar algun ull. Banya més l’aigua que drenen que la pluja. La Balenguera i la Muixaranga imposen silenci i àmplies extensions de carn de gallina.
A migdia, el cel esvaeix els dubte i s’apuntarà a la Meridiana. Els illencs, molts i molts, ens fotografiam a l’Arc de Triomf tant per a la premsa com per a alguns dels milers i milers de germans continentals que participen de la festa del passeig Lluís Companys i ens hi conviden, que som a casa.
Barcelona, a l’hora de dinar, és una estelada riallera, il·lusionada fregant l’eufòria sobre un fons blanc. I una gentada disposada a cridar al món que el vol viure i veure’l a la manera catalana, ni millor ni pitjor que qualsevol altra, però la nostra. I ho aconseguirà, el Principat, ja ho crec, que se’n sortirà. I amb ell, d’aquí a poc, els illencs, que despertam d’un son no natural que fa tres-cents anys que dura.
Que com ha anat la Via de la Meridiana? Els que hi érem per fer-la ens costa trobar l’expressió que digui a bastament tot allò que hem sentit i que fa part indissociable de l’emoció, la seva bastida i la seva carnadura. Els que no hi volen veure ni sentir diran bestieses que no sé si val la pena atendre. Obrim la porta i marxem, va, i que facin el que els roti però sense nosaltres. Tanmateix creuen que la seducció entra a cops de garrot. Per tant, bon vent i barca nova.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
escrigue9:Vas escriure-ho a les 5 del mated, aixed que va ser el pmerir que vaig llegir Diumenge de bon mated. Em va posar de molt bon rotllo me l’imprimire9 en Din-A3 i me’l penjare9 a l’habitacif3 per llegir-lo cada mated 😀