marginàlies

Rebenta el dia a Can Gazà deixant-ho tot verd, verd d’espera. Amb tanta llum càlida, el caminal que du al casal se sent més alliberador que no constrictor de passes insegures abocades a l’esgotament i als marges. I tanmateix, els estadants saben prou bé que, com diu l’adagi, les coses d’aquest món, verdes i madures són.

El més vell, el patriarca, massacrat per l’àcid úric, contempla la juguera dels dos mens que varen néixer fa tres dies i dóna tota la raó a la saviesa popular. El vell no diu que té àcid úric, prefereix dir que té gota, com els reis medievals, però no coral, que és la que afecta els bojos; ni la mortal, que és la dels moribunds, explica com si fos doctor en medicina. Ell té gota comuna, la que fa destralejar de mal.

Ahir no es va veure en cor d’aixecar-se. Tenia el genoll esquerre inflat com un tamborino i amb tant de mal que pareixia que li havien clavat mil agulles borresseres. El visità la doctora i el molt canalla aparcà momentàniament els gemecs justificats per galantejar-la.

No s’ha casat mai perquè ja de ben menut li desagradaven les ordres, els lligams i les corretges. Als tretze anys partí de casa –deixant plantats pare, mare i sis germans- per fer la feina imprescindible per no morir de fam i cobrir els seus vicis de pobre. També defuig les maletes: dues mudes té, neta i bruta, i quan una ja no pot pus la reposa i prou. Amb aquests antecedents, no es podia maridar de cap manera. A més, diu, pesar un matrimoni vol dir que la cosa pesa una calamitat.

En haver contemplat els jocs dels mens, el vell pega xuclada a la cigarreta, l’únic vici que no fa comptes abandonar fins que faci el darrer alè, i es lamenta que mai no va ser capaç de seguir la dita que diu “més val verd per a l’amo que madur per a un altre”.

És en anar a fer una passa, que el genoll esquerre es renega i torna a sentir el mal de mil agulles borresseres. El renec que crida espanta els coloms que descansen en l’únic fasser que queda després de la ràtzia del picut roig.