marginàlies

Amb les cues de les rialles fregant-nos els morros, ens telefonen d’un diari local per demanar-nos si de Can Gazà estant hem notat l’augment de persones sense sostre derivat de la fallida del sistema. I deim que des dels centres que atenem aquestes persones necessitoses no hem notat, encara, cap augment notable. Sí que comencen a manifestar-se situacions extremes en la població immigrada, molt exposada a les restriccions en el sistema de benestar imposades pel Govern central.

Però hi ha senyals ben perceptibles que encenen totes les alarmes. La primera: les dificultats administratives que tenen totes les persones sense recursos econòmics per renovar la seva targeta sanitària. Sense ella, ni és possible l’atenció i seguiment de les seves xacres ni l’adquisició, amb descompte, de les medicines. I no és un problema menor perquè afecta les persones més vulnerables i, en molts casos, definitivament vulnerades. 

La segona: un nombre indeterminat de famílies amb els membres adults a l’atur i amb fortes càrregues econòmiques relacionades amb l’habitatge a les que no poden fer front. Són els nous pobres endeutats. Així, el desnonament sobrevola el seu present en precari. D’altra banda, les estretors econòmiques afecten seriosament l’adquisició d’aliments. Els dissabtes, a Can Gazà venen moltes famílies a recollir allò que podem repartir. D’altres institucions també han detectat un augment considerable de famílies en demanda d’aliments. I el pitjor de tot és que no tenim quantificades aquestes famílies, un repte que les nostres institucions públiques haurien d’assumir de forma immediata.

La tercera: la paralització d’ajudes econòmiques individuals com la Renda Mínima d’Inserció (RMI) i les Pensions no Contributives (PNC). L’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS), depenent del Consell de Mallorca, enguany no ha concedit cap RMI nova i la resolució de nous expedients de PNC, que depèn de la Conselleria de Salut, Família i Benestar Social, poden superar els set o vuit mesos, una veritable eternitat en casos d’extrema necessitat.

Aquestes tres constatacions ens indiquen clarament que el caire de la nova exclusió social no serà individual, com la que coneixem i tractam ara, sinó familiar, la qual cosa trastoca tota la planificació que ara mateix sosté l’exclusió social extrema.

I tanmateix, hi ha una dada que no s’atén com mereix: més del vint per cent de la població de les Illes Balears es troba en el llindar –o per sota- del nivell de pobresa. I aquesta bombolla enorme, si rebenta, posarà en un destret seriós l’harmonia i la cohesió social que tant mereixem.