marginàlies

Hi ha detalls, insignificances, que marquen els dies; que a partir d’ells se’n pot escriure la crònica que més s’allunya de la quotidianitat exasperant i dels panorames en blanc. Es tracta de microinstants amb més ànima que cos que són capaços de rompre la cuirassa revinguda del no passa res. I, és clar, n’hi ha que apareixen de sobte, sense preàmbuls, en el ple del sopor anestesiat que ni els estímuls més poderosos  -els compassos d’una melodia, el record que feia una eternitat que no venia, un soroll desacostumat, una pensada atrevida- aconsegueixen trencar.

Ha estat esclovellant pèsols. No record en què pensava, ni quina música sonava, ni quina hora era. Cap renou destorbava la quietud que més m’agombola. De cop, en lloc de treure els pèsols de la bajoca amb el dit polze de la mà esquerra –com ho he fet sempre instintivament-, ho he fet amb el de la dreta –la meva mà per defecte- i hi ha hagut pèsols per tot. I l’escampadissa, a més d’enrabiar-me, m’ha fet parar esment precís a la coordenada espai/temps on em trobava. I he reconegut la peça que sonava i que el moix ocupava la seva cadira, i que la moixa , del corral estant, me mirava, com sempre, amb descaradura, i que faria una truita amb pèsols i ceba tendra, i que voldria enyorar intensament el temor que prologa les tempestes perquè la manca d’aigua m’inquieta; m’inquieta perquè seran abans les piscines i els turistes que la nostra boca.

La truita amb pèsols i ceba tendra ha estat exquisida, mal m’està el dir-ho.