marginàlies

Recorda el dia que descobrí
la solitud, de nin, una nit
especialment fosca i sense
cap renou per companyia.
En percebre la seva presència
es cobrí la cara amb el tapament
del llit per fer-se invisible i enfora
de l’abast de la fragilitat.
Esperant que se n’anàs s’adormí
i en despertar-se, de la soledat
feta monstre, només en sentí
l’olor penetrant i corrosiva.
Hi pensa ara, en escriure que mai
no podrà silenciar el temps
en lluita constant amb el destí,
beneint oblits i eternitats.
Hi pensa ara que es torna a dir que
no es vol guanyar la vida – a què, a qui?-
perquè tanmateix no pot apagar
la fulgor obstinada de la foscor.