marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
15 d'abril de 2012
0 comentaris
CINQUANTA ANYS CERCANT RESPOSTES EN EL VENT
Diuen les cròniques –canòniques o apòcrifes, tant se val- que el 16 d’abril de 1962, Bob Dylan, aleshores encara Robert Allen Zimmerman, acabava d’escriure la cançó “Blowin’ In The Wind”. Sembla que va ser en el cafè novaiorquès “Fat Black Pussycat”, estant amb el seu amic David Blue. La primera vegada que la cantà va ser mesos després acompanyat de Gil Turner, Pete Seeger i Sis Cunningham. Onze mesos després d’acabar-la, el 27 de maig de 1963, la gravarà en el seu segon disc d’estudi “The Freewheelin ‘Bob Dylan”.
Quatre anys més tard, el 1967, Ramon Casajoana en fa la versió en català que la inclou, juntamente amb Joan Boix, en el seu disc titulat, precisament, “Escolta-ho en el vent”. Curiosament –i, sens dubte, afortunada- molts dels que ara passam la cinquantena, coneguérem primer la versió catalana que no la de Dylan. Tanmateix es convertí en la porta d’entrada a l’imaginari, a la poètica i fins i tot a l’estètica del nord-americà inquiet i en gira (en tots els sentits) permanent. Cinquanta anys fa que sabem que la resposta és, o se sent (o bufa) en el vent. Per molts camins que recorrem, diu Dylan, mai no sabrem quants n’hem de fer per aconseguir ser homes (llegir persones!) de debò, o amb totes les lletres. És el vent, que no coneix carrers ni camins, qui coneix la resposta i sembla que som incapaços de tractar convenientment els vents i els oratges. Que sigui per molts d’anys, Dylan!
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!