marginàlies

Pensava que saber fer sonar la guimbarda per ventura ajudaria a fer més suportable l’ofec –o com es digui la mena de compressió del pit que tant l’altera- que pressentia.

També serviria per recuperar la temperança, es deia, saber fer dir astorpiazzollament a un bandoneó que aquest temps que tant ens engruta i inquieta, més que ser el temps dels peixos i dels colors, ho és de les tempestes cercades i dels naufragis exigits pels bancs centrals, les borses de tot el món i els fabricants d’armes.

Clarament podria encomanar el desassossec amistançat amb la ràbia a una enclusa i a dues masses, o a un joc de campanes, si sabés on trobar-ne.

I tanmateix, sap bé que res d’això no farà ni faria, que prou en té delejant entre roques, netes i fraternals, i entre herbes males i molles desitjoses de festejar finestres. Sap bé que l’únic que l’omple i al que mai no renunciarà és a veure com es defensa la pell quan calla la llum.