marginàlies

Fer miloques com si fossin versos no soluciona res, ni calma el delit o l’ànsia, però expandeix la mirada, que sempre és preferible a no sentir la remor de les rates en estampida.
Cal superar el bíblicament justicier ull per ull, pel més agosarat i suculent llengua amb llengua.
I que ningú no ens repliqui, redéu!, que farem córrer l’arsènic.
Prou en tenim, tot i la mort inexorable, inventant esperes i construint somnis a partir dels desenganys.
Trepitjam ous, vivint concubinament amb el temor, per molt que els confonguem amb figues de porc.
En aquestes condicions de fragilitat extrema, la descaradura en tots els ordres pot esdevenir una mesura higiènica de primer ordre.
Comptat i debatut, l’ésser humà és el factor ics d’una paraula que ningú ja no coneix. Per això, cap panorama no descansa la mirada.
I tothom defuig parlar del que cal, això és, del desassossec del mirar, de l’ànsia de la parla, del tamborinar inquiet de l’oïda com a resposta a l’agressivitat del parlar per parlar.
Qui és capaç de posar mans al desfici o ales a les pensades més vàndales?
Qui fa la guaita no se’n sap avenir del que entreveu allà enllà: camps de vent, rieres de sang, boscs de cadàvers mil·lenaris, safareigs de baves lascives, murs de memòries assassinades… Ca nostra!, crida excitat.