marginàlies

La xafogor li impedia de prendre el son. Tocades les quatre i cansat de voltar dins el llit, s’aixecà amb l’enuig que li regalimava cos avall, com la suor. Davant la finestra oberta de bat a bat, i que tanmateix no li oferia cap escletxa de frescor, renegà uns instants. D’assegut, la calda nocturna és més bona de passar, es digué com si es volgués consolar, i s’instal·laren, ell i la seva emprenyadura supina, a la sala. Talment tirat al sofà com una peça de roba, deixà passar uns instants perquè la compostura tornàs a regir el seu senderi. Calia fer quesvulla perquè retornàs el son o per entretenir l’estona. Llegir emprenyat mai no li havia anat bé. I engegà el portàtil per remirar les fotos que havia fet feia hores a Sóller. Li agradava anar adesiara a la Vall tot i que tants túnels i tanta proliferació anàrquica de construccions poc agradoses li esmussaven els sentits.

Però encara conservava un què, segons la seva sensibilitat pusil·lànime. Amb la dona anaren al port, estibat d’embarcacions. La part del moll, li comentava a ella, encara et permet entreveure com n’era d’exigent la vida dels pescadors i dels que els esperaven. Sempre l’espera pescadora. L’espera del peix o de la calamitat. Hi troba a faltar els marinos, la base naval d’antany, i no sap ben bé perquè: segueix sent humiliant que s’hi conservi una zona militar exclusiva. Recorda que de petit i gràcies a tenir bo, podia prendre el bany a la part de la platja del Port acotada per als integrants de l’armada allí destacats. Abans de retornar a casa, havien de fer parada a Sóller, a fer un gelat a Ca’n Pau i a esperar que passàs el vicari de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (http://www.escriptors.cat/autors/rosselloporcelb/) amb un vas de llet glaçada i amb la suor de les aixelles travessant-li la sotana.

Deixà les fotos i prengué una antologia del poeta traspassat enguany fa vuitanta anys i s’entretingué especialment en el poema que dedicà a Sóller mesos abans de morir:

El cel prepara secrets
murmuris de mandarina.I les riberes del vent
esgarrien taronjades.
Jo tasto vergers. M’ajec
damunt valls encoixinades.
Les fulles alcen frescor
i aixequen ventalls de gràcia,
cortinatges de perfum,
cortesies tramolades.
L’oratge pinta perfils
de caramel dins l’oratge.
El cabell se m’ha esbullat
i tinc l’ombra capgirada.
El sucre de l’aire em fa
pessigolles a la cara,
amb confitures de flor
i xarops d’esgarrifança.
Unes cuixes de marquesa
em repassen l’espinada.
Quan en setí es torna gel,
sembla que es faci de flama.
El vicari compareix
amb un vas de llet glaçada.
La suor de les aixelles
li travessa la sotana.