marginàlies

I tu, què mires? No em diguis que t’he tocat el viu i tens pietat de mi. I una merda! La commiseració més plena és la dels que m’eviten; la dels que acceleren el pas i es tapen el nas per no sentir la fetor de pixum que fot. Així sí que m’arriben les bavarades de llàstima i em sent ben conhortat i acompanyat en la meva dissort absoluta. Però els que em volen tocar com si fos la kaaba amb els ulls entabanats i la pena a la punta dels llavis, com tu, em neguitegen. Sou com ortigues, m’irritau! I no et vulguis distingir dels cagallons de conill amb cara de bàmbols que van i vénen. D’aquest vòmit de moix que inunda els carrers ciutadans no se’n salva ningú, creu-me. Redéu, que no veus que ens fan surar en bassals de fleumes i gargalls? No veus que entre un tronat fermador com jo i un mossèn reconsagrat com tu no hi cap cap cabell?

I no em vinguis en romanços ni amb flassades ni amb sopes calentes. Deixa’m aquest racó i jur pel teu déu que ningú sabrà que hi som, si tu no m’acuses. Ben enroscat, semblaré una somereta del bon Jesús, embalum gens sospitós. I no pateixis, que no moriré; no som home a bastament, per fer-ho a la intempèrie. Saps quan vaig perdre l’homenia? Quan vaig fermar na Sílvia i la vaig rapar. Tenia una cabellera roja plena d’ones, una mar de cabells que encantava i enredava els homes. I a ella li costava abstreure’s dels borinots que la rondaven. Ella no en tenia cap culpa, cert, però aleshores jo encara era home, el seu home segons tothom, i em costava acceptar aquell ball de badocaires que se l’acabaven a mirades interessades. Aleshores em sentia poderós i resolutiu, com les panteres, i vaig actuar en conseqüència. Na Sílvia no va sospitar res. Ens agradava jugar i n’aprenguérem molt, en cinc anys. Avui et fermaré, preciosa, li vaig dir mentre perdia els dits en la seva mar roja de cabells. I na Sílvia, estirada al llit tota oferidora, que acceptava ser immobilitzada. Perdé la juguera quan sentí el motor de la rasuradora. I tanmateix no pegà cap crit ni féu res per deslliurar-se. Això sí, arrencà a plorar sense cap sanglot. Un plor cabalós, indubitatiu, categòric, tot de compulsió. Però no suplicava que paràs i jo vaig entendre que, callant, m’animava a què seguís rapant-la delicadament i resolutiva. La vaig deixar lligada al llit i coberta amb la seva mar roja de cabells, talment una sirena.

I vaig sortir de casa cantussejant no sé quina ària. Vaig deixar la porta del pis oberta i d’aquell dia ençà no he tornat a tenir sostre. En obrir la porta de casa va ser el darrer cop que em vaig sentir pantera. En tocar carrer ja era sols una ombra informe i pocagradosa. Si hagués estat elefant hagués anat a trobar el cementiri que els acull quan ja no resisteixen la vellura. Però on van a morir les panteres retudes? I perquè et cont la meva vida, mossèn engayamóns? Per peixir la teva bastarda pietat? Passa de mi i deixam enroscar en aqueix racó. Deixa’m que desfermi na Sílvia.